Un 2017 incert. Benvingut!!

Acabar l’any fent una cursa de 10kms abans de menjar el raïm. Acabar-lo amb la sensació que has corregut prou bé, que tens marge de millora però que tornes a tenir el teu punt, tot i les molèsties posteriors.

Menjar el raïm assegut amb el peu esquerre aixecat, com cada any. Aixecar-te amb el suport exclusiu de la teva cama dreta i fer uns petits saltets mentre visualitzes els dotxe mesos que t’esperen. Començar l’any sempre amb el peu dret.

Pensar en objectius i recordar objectius que tenies fa anys. No pensar ni en cap cursa, ni en cap objectiu cronomètric més enllà del desig de voler seguint corrent amb regularitat i tranquilitat.

No ser capaç de visualitzar cap objectiu concret. Pensar que no es pot viure sense objectius. Entristir-te i alegrar-te al mateix temps. Un objectiu pot ser, ha de ser, un repte bonic d’aconseguir, però també cal evitar, i a qui escriu li passa sovint, que es converteixi en una condemna, en un sacrifici per arribar-hi.

Recordar aquella frase de que les històries no es creen sinó que es descobreixen i aplicar-la al teu plantejament. Tenir clar en quina direcció vols caminar sense saber a quin lloc et porta.

Nova feina? Nou pis? Parella? Fills? Més estalvis al banc? Un lloc concret a visitar? 1h45 en Mitja Marató?

Tot allò que podria ser un objectiu concret té un nexe en comú amb qualsevol altre. L’interrogant.

Acàs la vida no és una successió de preguntes més que una certesa?

No tinc ni idea que em portarà ni a on aniré durant l’any que comencem. Això sí, estic ansiós per anar-ho descobrint…

Benvinguts interrogants!

interrogante

Anuncis

Un regal sorprenent

Havia estat pensada com una escena dramática. Personatge que es desmunta fruit de la seva desesperació, de la seva apatía, de la seva falta de perspectives. Com si el drama fos la única sortida per l’actor. Com si l’actor s’hagués de castigar constantment buscant la catarsi. Com si la catarsi fos la única manera.

Tot estava escrit, guionitzat. Quan sentir alegria, quan sentit tristesa, com reaccionar davant els girs argumentals, etc. Petits complements d’atrezzo per fer una escena rodona.

Dies d’estudi, observant els (massa) sense sostres que trobem a la ciutat, observant la seva mirada, com (alguns) es relacionen entre ells abans d’entrar al caixer on els espera un llit de cartró.  Observant que no son una paròdia de si mateixos. No son persones de mitjana edat, amb cabells i barba gris bruta, recolzades sobre un cartró de vi. No, no son això. No son només això.

Com expresar amb convenciment aquesta barreja de melancolía, desesperança, però al mateix temps la renuncia a acceptar que aquesta situació serà permanent? Com guionitzar això? Com representar això?

I partint de la base que allò que li passa al personatge no li està passant a l’actor, encara que l’actor ho senti com a propi, no trobar la resposta a què sent un sense sostre.

Canviar, doncs, el registre, deixar que sigui el personatge qui sorprengui a l’actor i no al revés, aprofitar fins i tot el neguit de no poder-ho “fer bé”. No voler arribar a cap punt concret, ni tant sols al final. No saber on està aquest punt ni com s’hi arriba. Permetre descobrir la història més que crear-la. Descobrir d’altres maneres sense castigar-se.

Soprendre’s i sorprendre. Ser un sense sostre i viure-ho com un regal.

Un regal d’aniversari. Un regal sorprenent.

images

Ay, les reconciliacions!

Aviat farà tres anys de la nostra gran ruptura. Quan semblava que anava tot bé i que ja faltava poc per fer un pas definitiu, una part de mi es va esquerdar.

Durant aquests 33 mesos, una part de mi no ha tornat a funcionar igual. M’he pogut anar recuperant, però han estat pocs els moments on he pogut sentir el mateix que llavors.

No la he pogut abandonar del tot, i sempre he intentat tornar-hi, sempre he buscat la manera de fer-ho, fins i tot sent conscient que em faria mal. Vaig arribar a creure que aprendria a viure sense ella, que trobaria algú altre que em donés la sensació de benestar, tranquilitat, satisfacció, i, en definitiva, de felicitat que només em dona ella.

Com cantava en McGregor a Moulin Rouge… silly of me, to think that you can fall in love with me!

I és cert que aquest temps m’ha servit per no idealitzar-la, per conéixer noves maneres, noves persones, de gaudir i sentir-me complet, feliç. Una part de mi em segueix dient que no és bo apostar-ho tot a una carta, que aquesta obsessió, passió, desig, etc va ser ja la que va portar a la ruptura de la primavera de fa dos anys.

Però per molt que la raó em dongui motius per agafar perspectiva torno a sentir palpitacions, ganes de gaudir-la. Torno a tenir la certesa que aquesta plenitud que em dona, que aquesta felicitat que sento quan estic amb ella, no la puc trobar enlloc més.

Perquè a dia d’avui, després ja d’unes setmanes on tornem a buscar el moment per estar junts,  hi ha la sensació d’haver trobat una manera equilibrada de compartir, novament, les nostres vides. Potser no tant esbojarrada com llavors, potser amb més prevencions, potser d’una manera més adulta, ves a saber.

Ens veiem sovint , com als nostres inicis, de vegades al gimnàs, o passejant pel carrer, vorejant la platja, per camins de terra, etc.

Què voleu que us digui, la meva afició a córrer i jo ens hem reconciliat!

Vull ser Donald Trump

Com es deuria comportar en Donald Trump un cop arribat a casa després de saber-se guanyador de les eleccions?

Quina sensació d’eufòria deuria sentir en veure que ha guanyat unes eleccions tenint en contra, teòricament, els mitjans de comunicació, les elits financeres i fins i tot el Partit polític pel qual es presentava?

Coneixent la història d’aquest personatge, i amb la foto que acompanya aquest text, no ens resulta inverosímil imaginar-lo rodejat d’excessos d’alcohol, sexe i, perquè no, drogues.

trump.jpg

Sense saber la professió d’aquestes senyoretes que l’acompanyen, no seria d’extranyar que fossin professionals del sexe tal i com es parodiava a Regreso al Futuro II en el 1985 alternatiu.

Les seves declaracions i gestos faciliten un perfil basat en el masclisme, el despotisme, racisme, incultura, etc. I és a partir d’aquest perfil que és molt fàcil sentir fàstic per algú així.

Per un actor, pot ser molt interessant tractar d’entendre no només les raons que el porten a comportar-se així sinó aprendre a compartar-se, precisament, així. I la segona no pot anar sense la primera. Segurament, si vulguéssim fer un anàlisi des de la vessant psicològica, o fins i tot pròpiament política, també seria interessant superar els prejudicis i apriorismes per intentar entendre, que no compartir, aquesta manera de fer.

Qui us escriu, més enllà d’haver-se dedicat a la causa pública durant anys, més enllà de tenir un diploma on es llegeix “Licenciat en Psicologia”, també té una vocació actoral que està entrenant i desenvolupant.

Fa tres dies vaig tenir el repte de representar una escena com la que mostra la imatge. Donald Trump passat de voltes rodejat de professionals del sexe que es barallaven per estar amb ell en un ambient d’alcohol i drogues.

I és fàcil imaginar el vici i al mateix temps pel despreci que pot sentir un home així en aquesta situació. Donald Trump fent un casting de putes!! Però és precisament aquesta falta d’empatia la que et pot impedir posar-te en el seu paper.

I qui us escriu no va saber-ho fer, però vol saber-ho fer.

Qui us escriu vol provocar-se i provocar.

Qui us escriu vol sortir d’una zona de confort i arriscar-se.

Qui us escriu no vol sentir-se condicionat pels seus valors en crear un personatge.

Qui us escriu vol ser capaç de representar amb èxit qualsevol escena.

Qui us escriu vol pensar i sentir com pensa i sent Donald Trump.

Qui us escriu, en definitiva, vol ser Donald Trump.

Quan l’insult ens omple la panxa i ens buida l’esperança

  • Aznar és un tio perillós que no sabrà com afrontar els problemes reals del país un cop arribi al poder. Quatre dies, durarà.
  • Bush (fill) és un ignorant. Un sheriff de pacotilla que no té cultura, ni idea de política internacional. Un pobre borratxo de poble cregut que no sap d’economia. Un nen de papà. Quatre díes, durarà.
  • Rajoy no s’entera de res. Només llegeix el Marca i diu quatre frases que algú li ha escrit. Només cal sentir les tonteries que diu. Quatre dies, durarà.
  • Trump té en contra els propis republicans. És un masclista, racista, xenòfob, sense cultura que ha portat a fallida totes les empreses que ha tocat. És impossible que guanyi.

És més, els votants, tots els votants, però tots eh, sense excepció, que voten o han votat aquestes opcions son uns racistes ignorants que no representen la majoria de població. Gent manipulada, inculta, que es deixa emportar per missatges simples sense anar més enllà. De fet, no saben ni què estan votant, i el temps s’encarregarà de demostrar-ho. Perquè, a més, ells son minoría.

Nosaltres, que som alternativa a tot això, som gent que mira pel progrés, que elaborem el nostre vot a partir de raonaments ideològics, econòmics, socials molt més elaborats, molt més eficaços, molt més cultes. Perquè, a més, nosaltres som majoria.

I amb aquests resums, sentint-nos superiors moralment a aquells a qui diem combatre, ens anem a dormir amb la panxa contenta pensant què afortunat és el món de tenir-nos. Perquè nosaltres sabem com s’han de fer les coses.

I ens despertem i ens adonem que Aznar va guanyar i va durar 8 anys. Que Bush va guanyar i va durar 8 anys. Que Rajoy va guanyar i ja va pel camí del sisè. O, avui, de nou, ens despertem amb la noticia de la victoria de Trump.

Però això no ens farà reaccionar. Ens tornarem a mirar el melic i quan anem a dormir, encantats d’haver-nos conegut, ho reduirem a com de bons som i com de dolents són. Direm que la majoria s’ha equivocat, que no sap què vota. I recordarem quan pensavem

Le Pen és un bluf. França és la cuna d’Europa, mai acceptarà un President racista d’extrema dreta. A França son prou inteligents per no creure’s aquests missatges tant simples que diu. Durarà quatre dies. Només s’aguantarà per aquest home i ningú li farà el relleu, molt menys ho podrà fer la seva familia. Mai guanyarà….

Segur?

descarga

El teu amic, el teu pitjor enemic

Per molt que l’alimentis, mai en té prou. És golafre, molt golafre. Insaciable. Sempre vol més, sempre vol créixer. És inconformista, mai es conforma amb alternatives que no siguin aquelles que ell realment vol.

No és empàtic, gens empàtic. Res ni ningú és tant important com ell. En qualsevol tema de conversa, ell sabrà posar-se al davant. És prou hàbil (son anys d’experiència) per fer-ho possible.

Acostuma també a mostrar certa agressivitat verbal, en tant que les converses on ell és present acostumen a venir farcides de retrets i xantatges. Qualsevol conversa, de fet, és un combat que ell ha de guanyar. Difícil saber si els guanya, però és cert que mai perd.

Li agradar donar consells a partir d’una seguretat en sí mateix que el fa creure immune a l’error. És cert que hi ha qui diu que sempre dóna els millors consells, però aquests consells solen ser, diguem-ne, de poca creativitat social.

Insistent ell, li agrada fer-se veure. Disfruta d’estar present a tot arreu ja que també és cert que quan no se’l veu a prop, quan se’l troba a faltar, la teva vida pot ser molt dura. Xantatgista com és, li agrada abandonar a qui l’estima de tant en tant per fer-se més necessari a partir de la seva absència.

Però un cop l’abraces, ell et controla. Un cop hi confies, ell et domina.

Com més l’alimentes, més en vol. Demanaràs als altres que t’ajudin a alimentar-lo. És més, aquesta necessitat d’alimentar-lo pot ser el motor principal de la teva relació amb els altres.

Fins que s’apoderi de tu. Fins que deixis de ser tu. Fins que deixis de ser imperfecte, imperfecta. Fins que deixis de tenir dubtes. Fins que la teva certesa et mostri només els encerts propis i els errors aliens.

Fins que enlloc de valorar, envegis. Fins que enlloc d’estimar, vulguis. Fins que enlloc d’escoltar, només parlis. Fins que enlloc de ser persona, siguis una caricatura.

Fins que tot tu, només sigui ego.

Maleït ego.

 

ego

Una història d’una nit

A partir del que explicaven els seus companys de classe al pati, l’Albert s’havia adonat que el format tradicional de familia no era, ni molt menys, l’únic possible. Fins i tot, potser ni tant sols era el menys freqüent.

Pares separats, fills adoptats, families monoparentals, monomarentals, pares homosexuals, mares lesbianes… Nens i nenes d’origèn africà o asiàtic adoptats per parelles que no podien tenir fills pels seus propis medis.

També hi havia algun nens i nenes, com ell, que vivien amb el seu pare i mare. Retrats de familia al menjador amb somriures de complicitat que deixen dolor a la mandíbula de tant forçar-los.

Per això no entenia què feia en aquell banc, a la porta del director, mentre els seus pares eren dins el despatx tractant d’explicar allò que a ell li semblava tant normal. Amb només una frase, havia escandalitzat als seus companys de classe i espantat al seu mestre.

  • Els meus pares no s’estimen com nòvios. Mai han estat novios.

A l’escola es pensaven que era la típica tonteria d’un nen de 10 anys que volia cridar l’atenció d’una manera, diguem-ne, imaginària. El director del CEIP, els seus mestres fins llavors sempre s’havien reunit amb els seus pares sense cap problema, sense cap tensió. Fins i tot alguna mestra havia sentit enveja de la complicitat que aquella parella, els pares de l’Albert, mostraven a tot moment.

  • Però com que no sou parella? Si sempre heu vingut junts a tot. I segons ens consta, viviu junts tots tres!
  • Sí, sí… vivim els tres junts. Pare, mare i fill.

El director no entenia res.

  • Però llavors? És que hi ha alguna cosa que no sapiguem o que hagi descobert l’Albert? Potser un de vosaltres no és…. – No sabia com acabar la frase sense mostrar-se sapastre.
  • No, no és res d’això, tranquil! – L’Anna el va evitar el mal tràngol i el va tallar a temps – Nosaltres som els seus pares. Pare i mare. I sí, vivim junts. I ens estimem tots molt I fem una familia unida però l’Albert té raó. El seu pare I jo no som ni mai vam ser parella. Es podría dir que ho vam ser les primeres 24 hores d’haver-nos conegut i a partir de la que feia 25 vam ser íntims amics.

24hores-pagina

  • I l’Albert ja ho entén, això?
  • L’Albert? Ara comença a fer-se preguntes perquè algun cap de setmana un dels dos no hi és, o algunes vacances no les passem plegats, i li anem explicant tant bonament com podem. Tots dos l’estimem amb bogeria, nosaltres ens estimem amb bogeria, i compartim la manera com volem educar-lo, i això inclou aquesta escola.,
  • Però com és possible? – ara és el director qui tallava. Si ho he entès bé, vau tenir un fill sense ser parella i viviu junts compartint la vida sense ser parella educant un fill plegats sense parella.
  • Llavors, què sou?

Sense mirar-se, i sense haver-se posat d’acord, gairebé al mateix temps van respondre allò que ja s’havien respòs molts anys enrere. Allò que es van respondre el dia que van decidir que no es conformaven en ser amics. De fet, es podria dir que ni ho van decidir. La seva resposta llavors va ser igual d’esponània que ara.

  • Som familia