Quan fer diana no és el més important… Cursa dels Nassos.

Imatge

Abans de començar a escriure i valorar la darrera cursa de l’any des de diferents punts de vista, deixeu-me ser educat i desitjar un bon any 2014 a la majoria de persones. Dic la majoria perquè això de demanar que tothom tingui un feliç 2014 és quelcom naïf i ilògic. La meva felicitat, en ocasiona, és inversament proporcional a la felicitat de segons qui i, viceversa, hi ha gent que basa la seva felicitat en fets que a mi em poden dificultar assolir aquesta felicitat. No desitjo mal a ningú, ni molt menys, però en qualsevol cas, sentiu-vos receptors de bons desitjos per part meva quant a salut, benestar, etc.

Dit això, com alguns ja sabreu, ahir vaig finalitzar l’any corrent la Cursa dels Nassos. Una cursa especial com explicava aquí i que havia de donar indicacions de com estava avançant el meu entrenament…

La sensació que en vaig tenir em va recordar a una mena de llegenda que explicaven dels arquers zen o budistes. Ara no ho recordo exactament, però venia a dir el següent.

Quan un arquer busca diana, l’important no és el resultat en sí, sino la meditació que el porta a executar un bon llançament, Si aconsegueix aprofundir en sí mateix i assolir l’estat espiritual que anhela, es tractarà d’un bon llançament. En cas contrari, pot tenir la sensació de ser un llançament erroni. I aquesta valoració es fa independentment del lloc on la fletxa hagi finalitzat el seu trajecte. Així doncs, com us podreu estar preguntant, es pot donar el cas d’un llançament que ha fet diana i un altre que no i l’arquer considerar aquest darrer com un millor llançament que l’anterior.

Imatge

No sé si la llegenda és exactament així, però em va agradar aquesta idea de que el resultat no és la única variable que determina l’èxit o el fracàs. Estem en un món tant resultadista, on sembla que tot depengui de si l’excel (que després posarem en bonic en una presentació) dona el número en verd o en vermell, que m’agrada, en tant que els meus estudis son de Psicologia (poc a poc vaig donant informació autobiogràfica) que els processos també siguin importants.

I tot això, ves per on, és la sensació que vaig tenir en finalitzar la cursa… Degut a la gran quantitat de gent, cosa trobar un bon ritme que puguis mantenir de manera constant. Això, valgui la redundància, ja comença a ser a ser una constant en moltes curses de la ciutat. Jo, com estic fent darrerament, vaig procurar agafar un ritme tranquil el primer kilòmetre per acabar de posar-ho tot a lloc i començar el ritme de creuer al segon kilòmetre. Tenir el Garmin espatllat i no veure el pas al kilòmetre 1 em va dificultar tot això, però portava 9:30 al km.2 sense tenir sensació d’anar forçat amb la qual cosa em vaig animar bastant.

Novament vaig tenir un contratemps a mitja cursa. Entre el gir de Picasso, els nous taps que es feien i que novament dificultaven el pas, vaig fer aquell kilòmetre 20 segons per sota del ritme que portava (potser també em vaig deixar anar una mica, però no crec que tant). Això em va fer espavilar i començar la segona meitat de la cursa apretant una mica desitjant no petar al final. Val a dir que els darrers entrenaments amb distàncies lllargues van ajudar a que, efectivament, no petés.

Vaig passar, per primer cop en aquesta cursa, el carrer Marina sense cap patiment. És més, disfrutant més el fet que fos un carrer ample que no pas patint la molt petita pendent que té. En arribar a la Diagonal, veia que allò acabava i el rellotge em deia a cada pas que anava novament al ritme que volia portar. Tot i així, la Diagonal es va fer llarga i encara més es va fer el carrer Selva de Mar. Vaig voler sprintar però suposo que el vaig començar amb massa antelació, perquè literalment em van sobrar els darrers 70 metres.

A tot això, tinc un mp3 molt extrany que em repeteix les cançons encara que el posi a mode aleatori, fet que no és que em treiés temps ni res d’això, però em feia sentir extrany perquè no volia pensar-hi i em distreia. Canviar de cançó a mitja cursa era quelcom que tenia descartat d’inici…

En definitiva, sembla que fos un desastre de cursa i, en canvi, per primer cop vaig baixar dels 48 minuts. De fet, el temps oficial és de 47:53 (24:12 – 23:41). Si em miro els resultats, veig que novament he fet una carrera en positiu, veig que hi ha mig minut de temps a guanyar perfectament assumibles i, coi, veig que és el meu millor temps. És per estar content, i de debò que ho estic, i més com a bona preparació de cara a la Marató però, podríem dir que no és la cursa on he acabat més content.

Expectatives vs realitat? Procés vs resultat? Tot una mica… Ara que hi penso, totes aquestes curses d’ara no deixen de ser part del procés d’un resultat molt més important. La Marató. Disfrutem-ho!

Imatge

Anuncis

Un pensament sobre “Quan fer diana no és el més important… Cursa dels Nassos.

  1. Retroenllaç: Crònica d’una cursa i quelcom més | Com em vaig preparar per la Marató

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s