Si caus, torna’t a aixecar!

En el món de la música, la televisió o el cinema trobem molts exemples i metàfores on se’ns diu allò de “no és més fort qui no cau, sinó qui més vegades s’aixeca”. Al mateix temps, de tots i totes és prou coneguda la dita de que “l’home és l’únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra”.

Doncs bé, en els entrenaments d’aquesta setmana he comprovat la veracitat de totes dues afirmacions.

Aquest Dissabte al matí tenia l’entrenament de tirada llarga. En tant que tinc el meu Garmin espatllat, aprofito per gaudir les vistes de Ctra. de les Aigües ja que també em permeten fer un control kilomètric exacte…

La setmana anterior vaig ensopegar dos cops. El primer cop, com era al principi de l’entrenament, encara vaig poder mantenir l’equilibri. El segon cop, quan faltava un quilòmetre i mig per completar els meus primers 30 kilòmetres, ja no vaig tenir forces per mantenir-me i vaig caure al terra. Com a resultat, pell aixecada i ferides a les dues mans i al colze dret.

Al cap d’una setmana les ferides ja presentaven millor aspecte quan vaig tornar, novament, al mateix lloc per córrer, aquest cop, 20 kilòmetres. També vaig caure dos cops. Curiosament, també a l’inici i al final de l’entrenament. Més curiós encara, vaig mantenir l’equilibri en la segona ensopegada però no a l’inici. Aquest cop, no portava ni un kilòmetre que vaig tornar a ensopegar reproduint fil per randa la mateixa caiguda i les seves conseqUències. La diferència, en aquest cas, va ser que vaig seguir corrent els 19 kilòmetres restants amb les mans bastant dolorides i amb les ferides obertes.

Òbviament, quan vaig arribar a casa, i unit al fet que no vaig protegir els mugrons (sempre ho descuido) la dutxa posterior a l’entrenament va ser un autèntic suplici de dolor. La innocent aigua de la dutxa es pot transformar en unes agulles d’allò més punxants!

No negaré que hi ha una part del meu interior que celebra aquestes caigudes. Són petites “ferides de guerra” que em demostren els sacrificis i esforços que estic fent aquests mesos. Són moments que recordaré, molt probablement, el dia D per motivar-me a finalitzar els 42 kilòmetres.

Vaig caure i em vaig tornar a aixecar fa vuit dies. Vaig seguir entrenant durant la setmana amb prova d’esforç inclosa i, novament, vaig tornar a caure. Davant la caiguda, em vaig tornar a aixecar i vaig seguir corrent fent els 20 kilòmetres en un temps total de 1h 46 minuts (crec que mai havia corregut tant ràpid en aquesta distància).

He ensopegat dos cops. És probable (espero que no) que torni a ensopegar. Potser tindré noves caigudes (reals o metafòriques) però estic aprenenent a aixecar-me…

Avui encara tinc les mans tapades, encara noto cert dolor…. però a la tarda anirem a fer les sèries que toquen. Dimecres seguirem amb una nova tirada llarga.. Divendres tornarem a fer uns kilòmetres de qualitat i diumenge, en plena Festa Major, ens veurem pels carrers de Sant Antoni!

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s