Veure-ho per no viure-ho

Fa pocs dies, fent de públic a la Marató als voltants de l’Arc de Triomf (km 36-37) em vaig impressionar en veure dos nois plorant i caminant. Tots dos es tocaven la cama i ploraven de ràbia per una punxada que semblava dura.

Quina putada, així no acaben! – vaig pensar.

Em vaig impressionar encara més quan un d’ells, a llàgrima viva, seguia caminant pel circuit i l’altre parava, feia estiraments, i seguia la cursa completament coix. Segurament tots dos van acabar la cursa.

M’ha recordat a la història que podeu veure al video d’aquest post, i va passar als Jocs Olímpics de Barcelona. Un dels candidats a medalla veu trencades les seves esperances en lesionar-se a mitja cursa. El que no veuria trencada és la seva voluntat en acabar la cursa.

És realment admirable aquesta determinació, aquesta bogeria en voler acabar quan tots els estímuls et diuen que paris.

Veure-ho per creure-ho, que diria algú, però posats a triar… veure-ho per no viure-ho.

Quina putada, les lesions! A mi no em van deixar ni començar!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s