Moments literaris – Girs (Capítol 1)

Imatge

Va notar el soroll de les passes que s’acostaven pel darrere. No tenia clar que l’haguessin seguit fins aquell punt i, de fet, ho trobava fins i tot irònic.

Portava dies, setmanes, mesos, amb la sensació d’anar acompanyat a tots els llocs i en canvi mai havia notat tanta soledat com en aquest procés.

–         Tard o d’hora, em diran alguna cosa -. Era el millor que havia arribat a pensar.  Si es prenen tantes molèsties amb mi, en algun moment m’hauran de dir què volen.

Ell sabia, però, que poques coses li podrien dir….

Avui, però, era evident que aquesta sensació es tornava realitat. Aquelles passes es dirigien cap a ell. En aquell punt no hi havia enlloc més on dirigir-se.

Havia decidit que no valia la pena continuar amb aquesta agonia. No hi havia ja res que el lligués a aquest món, on sempre s’havia sentit de passada, com si fos el personatge secundari de la vida d’altres persones que mai aconsegueix el paper principal.

Veia com, molts metres avall, les onades violentament petonejaven les roques. Era evident que no eren petons el que s’hi veia, però posats a finalitzar amb la pròpia vida, no és poètic fer-ho enmig del més humit dels petons?

–          Llavors, com m’ho faig? Salto i ja està? No deu ser tant fàcil. I si no surt bé?

Havia llegit als diaris locals que en aquell punt moltes altres persones s’havien trobat en la mateixa situació que ell es trobava ara mateix, i tots aquells que havien fet el salt, (les estadístiques mai parlaven dels que havien desistit en l’intent) havien assolit el seu dramàtic objectiu.

–          Segur que a mi, com sempre, em surt malament -.

Ni morir-se en aquell penya-segat, cosa que havia assolit tothom que ho havia intentat, semblava que fos una cosa que ell pugués fer.

Ja feia temps que s’havia adonat que hi ha persones que tenen talent i sort, gent que té talent amb mala sort a la vida, i persones sense gaire talent però que la vida els acompanya de cops de fortuna. Ell sentia que formava part d’aquell grup de persones que no tenen cap talent especial als qui la vida els ha anat posat petites pedres pel camí que, de manera lenta i malèvola, fan que siguin insalvables.

Ara era una gran pedra i d’altres roques, elevades a gairebé un centenar de metres del mar, les que havien de decidir si, almenys, per aquell darrer salt, tindria prou talent.

–          Mama, ara has de marxar? Tant tard?

–          No pateixis, petita. La tieta es queda aquí per cuidar-vos a tu i al teu germà. No trigaré gaire, però ara haig de marxar.

Estava acostumada a fer encàrrecs a diferents hores, però aquell dia li feia especial il·lusió quedar-se a casa jugant amb la seva filla.

Aquell dia feia tres anys que el seu marit havia decidit buscar allò que realment l’omplís. Allò que ningú, ni tant sols ell mateix, sabia en què consisitia, però que semblava quelcom molt més estimulant que la tranquila vida familiar i acomodada amb la seva dona i els seus dos fills petits.

Els nens  no s’havien adonat de la coincidència (Alba, la petita tenia tres anys i mig, i l’Albert, el gran, tot just acabava de fer els cinc) però ella tenia marcat aquell dia amb un gran cercle vermell imaginari…

Va fer el cor fort, va fer un petó a la seva germana que s’aguantava la son com bonament podia, i va marxar pensant en tornar ben aviat a casa aquella nit i poder abraçar els seus fills al llit unes hores, però sabia que no seria possible.

Ell estava dret, serè, com cada dia que l’havia vist.

No hi havia dubte que era un home atractiu, i que anys enrere ho hauria estat molt més. No tenia cara de ser una mala persona. Es més, desprenia certa tendresa que resultava simpàtica. Sempre que l’havia vist allà, palplantat, amb una cara com absent, ella es preguntava què li podia passar pel cap.

Ja feia setmanes que ella sabia que cada vespre el podria trobar allà. Sol. Pensatiu. Hi havia dies que s’hi passava hores observant-lo, però ja havia decidit que aquell dia seria el darrer.

S’hi va anar acostant amb la certesa de qui té experiència en aquestes situacions però amb la sensació que, potser aquest cop, les coses no anirien com ella es pensava.

Ell va notar el soroll de les passes que s’acostaven pel darrere. No tenia clar que l’haguessin seguit fins aquell punt i, de fet, ho trobava fins i tot irònic.

S’ha acabat, oi? -. Ell ni tan sols es va girar quan va dir aquestes paraules

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s