Moments literaris – Enemics íntims

Allà està, cara a cara del seu pitjor enemic.

La mirada d’en Joan es clava fixament davant d’aquell a qui té al davant.

En un primer moment, les mirades temptegen l’altre. Se’ls queda a tots dos una mirada seria,  concentrada, sense dir res. Impassibles tots dos, sense moure’s, en Joan nota que, sense que ell ho pretengui, la seva expressió es torna menys dura amb el pas dels minuts.

Les pupiles es dilaten parant atenció, no només a la persona que té al davant, sino que també, de manera metafòrica, es fixa en ell mateix.

Què els ha portat a aquell punt?

En Joan es mira amb pena, ràbia aquella persona amb qui, temps enrere, havia compartit tants bons moments. De fet, arriba una edat que t’adones que difícilment faràs bons amics de veritat a partir d’ara. En tot cas, bons coneguts amb qui passar estones, no dic que no, enriquidores i positives. Però els amics de debò, aquells a que venen a tu quan dius “Vine”, o aquells amb qui disfrutes només pel fet d’estar-hi, aquells amics son els que has fet de més jove.

En Joan s’adona que es troba davant de la persona que més mal li ha fet. Irònicament, aquesta mateixa persona és qui més l’ha ajudat en el passat. El millor confident. El millor amic. Qui més l’ha fet riure, però també qui més l’ha fet plorar.

No lo havia importat plorar per ell, per culpa seva. Forma part de l’amistat, suposa.

L’importa que ara no pot avançar. En Joan vol fer moltes coses però aquest amic li ha anat repetint tot allò que no pot fer, tot allò que no val la pena intentar, tot allò en què el més segur és que fracassi.

I no, en Joan no vol això. Sap que ara està davant d’aquest amic convertit en enemic i necessita deixar-lo enrere. Sap que si vol acostar-se a aquell que vol ser, ha de triar. I li fa mal. Li fa molt mal.

Les mirades se segueixen mirant fixament..

Els seus ulls han passat de la ràbia a la tendresa. De la tendresa a la pena. De la pena a determinació a fer allò que ha vingut a fer. Paradoxalment , el seu amic sembla tenir sensacions molt similars a les seves.

És llavors quan en Joan entén com ha arribat fins aquí. Com, ells dos, han arribat fins aquí.

–          És la meva pròpia mirada, la que em condiciona. No soc jo. És com em veig.

Decideix que res podrà solucionar ara mateix. I que no podrà deixar enrere aquell amic seu. Està condemnat a tenir-lo ben a prop. És el seu pitjor enemic. També el seu millor amic. Només necessita canviar la seva perspectiva.

I és en aquest moment quan en Joan deixa de mirar-se al mirall.

Anuncis

3 pensaments sobre “Moments literaris – Enemics íntims

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s