Ja porto dos mesos sense poder córrer.
És cert que del dolor hem passat a molèstia, i que aquesta molèstia és cada cop menor, però també és evident que no és suficient, encara.
No sé si és que els homes realment som “mals malalts” però jo sí. Soc del que pensa que reposant, descansant, tot es cura. I qui diu una grip, diu una lesió.
He fet repòs, sí. He seguit algunes indicacions donades pel metge de capcelera, però arribats a aquest punt, arriba un moment que un ha de posar-se en mans d’experts.
També és cert que en el darrer mes he tingut d’altres preocupacions i ocupacions, però a partir d’ara ja és moment de deixar de llepar-nos les ferides i, almenys aquelles en que tenim de possibilitat de fer-ho, passar a curar-les definitivament.
Demà a la tarda vaig a una clínica experta en medicina esportiva. Espero tenir-ne no només un diagnòstic adequat sinó poder fer un tractament més efectiu que el que he anat fent per mi mateix i que s’ha demostrat erroni o insuficient.
Quines ganes de suar a l’asfalt!!! Espero que això en breu passi a ser només un record!
Històries d'un maratonià qualsevol 