Inicis… finals!

No crec que quedi ningú de la gent que tinc més propera que no sàpiga que ahir vaig córrer la Cursa de Sant Antoni, i que la vaig fer en un temps de 48 minuts exactes.

Segurament, doncs, aquesta seria una entrada al blog innecessària, però si resumissim les curses i la meva afició a córrer només al cronòmetre i les “competicions” on participo, aquest blog perdria part de la seva essència.

Si fos un blog purament atlètic, diria que em vaig quedar a 14 segons del temps de l’any passat. Diria que l’any passat portava un alt ritme d’entrenaments i aquest any, com qui diu, encara vaig trampejant entrenaments amb recuperació total de la lesió.

Però, no. No ho és. No és només això.

Ahir va ser l’inici i el final de moltes coses.

Qui m’hagués dit fa pocs mesos que podria penjar una fotografia com aquesta?

escalfament

Cert, gairebé no se’m veu. Estic parlant amb un company que va amb samarreta taronja. Aquest company és.. el meu jefe!! Sí, quan li vaig dir que Diumenge aniria una Cursa es va animar ràpidament (és un animal competitiu i crec que en breu serà asidu a les curses).

La foto no té res. Però fa tres mesos no tenia ni jefe ( No era autònom. Era aturat) ni podia fer una cursa. Per tant, és una imatge molt potent per mi, que marca un 2015 molt diferent al 2014.

Pel que fa a la cursa en sí… a l’inici semblava que tot estigués a punt.

Perfil

Jo em veia preparat. A més, aquest any, també novetat, la barba ja començava a tenir un volum un xic digne, després de passar unes Festes de Nadal on semblava allò que en diuen ” un homeless”.

Vaig plantejar la cursa amb el meu mantra runneril i vital.. Paciència i constància. Els dos primers kilòmetres els vaig fer frenant-me una mica, deixant que molta gent em passés pel davant. Va ser a partir del rètol del km3 on vaig marcar-me un ritme constant que esperava mantenir fins l’arribada.

Al km 5, moment d’aquesta imatge tallada

foto km 5

portava un temps de 24:08. Vaig pensar, suposo que fruit de la pròpia inseguretat sobre la meva resistència, que em passaria igual que a Nassos i patiria molt als kms 7-8. Mentalment vaig pensar que el segon parcial seria més lent (a més, tocava pujar Paralel) i els faria en 24:30 – 24:45 aproximadament. En definitiva, amb una mica de sort ens quedavem en uns 49 raspats, que ja era un minut més ràpid que a Nassos 18 dies enrere.

Contràriament al que pensava, sense forçar veia que cada kilòmetre anava sent més ràpid que l’anterior. Potser el tram del Paralel va ser un xic més lent, però tot i així era un ritme més ràpid que l’esperat.

Amb això que vam arribar a Gran Via i Urgell on el recorregut era més favorable i el ritme va augmentar bastant, tot i que tampoc vaig deixar de saludar als amics de WeRunBarcelona, com podeu veure…

km90 km91 km92

Val a dir que en aquests darrers trams vaig tornar a creuar-me amb molts que em passaven alegrement al km. 1 i 2. I puc assegurar que no se’ls veia tant alegres aquest cop.

Amb això que, com tot a la vida, arribàvem al final. Un final molt millor de l’esperat. Un final d’aquells que en dirien optimista, per allò d’acabar escrivint en línia de pujada. Un darrer kilòmetre que potser és el kilòmetre més ràpid que he corregut en cursa, ja que vaig calcular que el vaig fer en 4’25” aproximadament.  Suposo que l’sprint final va ajudar

 Arribada

Amb això que vam creuar la línia d’arribada trobant-me gent que em preguntava com havia anat, si estava content i aquestes coses. Crec que la meva (encara més) incapacitat per vocalitzar i la meva mirada perduda els va persuadir per deixar-me marxar per poder-me hidratar. Més tard, ja a casa, tornava a rebre un d’aquests diplomes que tanta il·lusió em fa rebre…

diploma joan

Un diploma que tira pel terra les meves previsions, per conservadores!! Vaig córrer la segona meitat més ràpid que la primera! I puc assegurar que quan això passa, mola molt!!!

Un diploma que marca el final d’una cursa. Un diploma que marca un bon final d’una magnífica cursa. Un diploma que pot marcar el final de moltes coses. Potser a partir d’ara ja és moment de deixar enrere les visites al metge i és moment de pensar, de manera progressiva i responsable, en nous diplomes.

Potser, doncs,  que sigui el moment de donar certes fases per finalitzades. O potser que sigui el moment de buscar nous inicis.

Ves a saber… ja deia jo que en aquest blog, encara que no ho sembli, no parlo només de córrer…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s