Proper tren… 3:27

Novament es trobava, un matí més, mig adormit, amb els cabells mig mullats per les presses i menjant la galeta que a casa no havia pres per tal de guanyar cinc minuts de son. Estava esperant a l’andana el metro amb el simple propòsit d’anar al despatx a suportat les queixes del seu cap, les tonteries dels seus companys i, en definitiva, la rutina de cada dia. De casa a la feina i de la feina a casa. “Els dies laborables cada cop s’assemblen més a l’anterior i, el que és pitjor, tampoc canvien al dia següent” – es deia.

Aquell dia, tammateix, no havia vist al repartidor de diaris gratuïts del vestíbul (potser tenia les mateixes mandres que ell i, inteligentment, va optar per quedar-se a casa), amb la qual cosa no tenía res amb què fer més agradable el viatge. Va decidir, doncs, observar la gent que tenia al seu voltant.

En primer lloc, hi havia dues noies joves amb la carpeta de la Universitat (va deduïr que serien de primer curs per com d’orgulloses estaven de portar la carpeta amb l’emblema de la Universitat després d’anys, és un suposar, amb fotografíes d’actors i cantants) Entre apunt i apunt (això sí, subratllats amb una gama de set colors tots ells estridents) es reien dels “rollos” del passat cap de setmana. “Que si l’Oscar em va mirar”, “Que si la Sonia, la molt fresca, és va liar un altre cop amb un altre noi”, “Que si jo crec que li agrado però ell a mi no ho sé”, etc. La qüestió és que aquella preocupació, aquell suor fred que el protagonista, durant el seu primer any universitari, tenia el matí abans d’un examen no el va veure per enlloc.

Al costat se les mirava un home de mitjana edat, elegantment vestit, dividint la seva mirada entre les dues noies i el seu rellotge de la mà esquerra. Wn el braç dret portava una carpeta d’aquelles transparents en l’interior de la qual s’insinuava un “curriculum vitae”, historial laboral o com li vulgueu dir. En aquell home sí que hi va veure suor fred, preocupació, nervis. Estava casat, o això deia el seu anell, amb el nus de la corbata apretat a l’extrem que fins i tot feia mal el coll només mirar-lo. Gestivulava la cara repetidament amb la intenció de trobar l’expressió que manifestés més seguretat en sí mateix, fet que demostrava que no en tenia gens.

Estava concentrat en aquell home quan es va despistar un soroll de fons estrany al seu darrere. Eren els auriculars d’un jove d’aquests que diuen “d’estètica antisistema”. Aquest sí que demostrava seguretat en la mirada. Potser aquesta seguretat li venia donada pels cabells llargs, el piercing al nas, la samarreta del Che, o els Metallica sonant fins a l’interior dels seus timpans (si encara li quedaven). La seva jaqueta mostrava tota una sèrie de sentències esquerranes del tipus “El presente es de lucha y el futuro será nuestro”, “No ploris per un país que lluita, lluita per un país que plora”, etc. La seva mirada era una barreja de bones intencions i un “no em molestis” que el nostre amic no va saber esbrinar. Per si de cas, no el va molestar.

Més enllà d’aquestes persones, creuaven ràpidament l’andana treballadors de la construcció amb el seu entrepà sota el braç, executius preocupats per si el seu mòbil tenia prou cobertura en aquella andana com per poder fer aquella trucada tan important pel món en general.

Ben mirat, aquell Dilluns el protagonista de la història va agraïr no tenir cap diari per llegir. Va agraïr, i de quina manera, no haver de preparar cap examen (afortunadament havia acabat els meus estudis feia anys i el diploma emmarcat lluïa a l’habitació dels seus orgullosos pares).

Fins i tot va agraïr poder-se preocupar de les tonteries dels seus companys de feina perquè allò realment important és que ja els tenia, que tenia una feina… – “Tinc una feina! . No tinc la millor feina del món, però tampoc és una mala feina” – Es va tranquilitzar pensant no haver de preparar les reunions polítiques estudiantils que solia fer a la facultat quan els seus ideals estaven més a flor de pell. S’ho passava bé, en aquelles reunions, però era cansat d’allò més.

Ja feia poc més de tres minuts que estava capbaix pensant en com de rutinària es presentava la setmana, i només donant un cop d’ull al seu voltant esperant en una simple andana de metro a primera hora del matí, es va adonar de com poc rutinària havia estat la seva vida fins a aquell moment. De sobte va tenir una sensació d’energia que el va acompanyar durant tota la setmana. Va alçar la mirada amunt i unes lletres ben grosses el van tornar a la seva realitat “PROPER TREN: ENTRA”.

proper tren

Com pot canviar, fins i tot, la percepció de la nostra pròpi vida en poc menys de tres minuts i mig, oi? Quines coses té el metro…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s