Aquell tossut…

S’hi havia enganxat ja feia anys. Havia començat amb petites dosis, però a mida que ho anava provant, el seu cos li demanava més. Allò que mai havia desitjat fer, allò que pensava que estava a anys llum del seu comportament, s’anava convertint en una obsessió.

Estava de mal humor si no en podia gaudir. Aquella obsessió va començar a provocar que canviés la seva actitud davant la vida, va provocar canvis en el seu aspecte, fins i tot en algunes amistats, i poc a poc la gent se sorprenia més d’aquells canvis.

Per què ho fas? – li deien.

No ho sé. Em sento bé quan ho faig, i noto que em falta alguna cosa quan no puc.

Però si mai ho havies fet! – Insistien.

I què? Això tampoc ha de ser un motiu, oi? – responia indignat.

Aquella actitud certament obsessiva que havia manifestat en el passat s’anava allargant cada cop més. – Ja li passarà, pensaven els més optimistes…

Fa poc més d’un any, semblava que havia après la lliçó. Aquella obsessió li va passar factura, i el seu cos li va donar un avís. Hi havia límits, i semblava que ell estava arribant als seus. – Potser era així? Ell no ho creia, però va haver de parar…

Passaven els mesos i l’atonia general es feia cada cop més present. I allà es quan va descobrir que realment estava enganxat. Ho necessitava, el seu humor en depenia, la seva manera de relacionar-se amb els altres… tot anava lligat a la seva abstinència.

Al cap d’un any, però, hi va tornar. Va tornar a sentir-se amb forces per tornar-ho a provar, i aquest cop pretenia recuperar el temps perdut. Tot allò que havia deixat de fer durant un any ho havia de compensar en dos mesos, sense comprendre que la vida no entèn de compensacions.

piedra

I va intuïr que potser un any enrere estava errat. Que encara no havia arribat als seus límits, que sempre hi havia espai per “una mica més” i s’hi va ficar més. I va pensar que aquest cop no li tornaria a passar, que havia après la lliçó, però la vida és tant justa que pensava que ell dominava la situació, de nou la va superar.

I avui torna a sentir-se igual. Segueix pensant on estan en els seus límits. I, tossut ell, segueix volent anar-los a buscar allà on s’hi va enganxar fa anys.

Aquell tossut veu que és possible, que és probable que torni a ensopegar. Se sap enganxat, ja no hi lluita.

Coneix perfectament les conseqüències de fer-ho. Coneix perfectament les conseqüències i els canvis que provoquen en ell deixar de fer-ho. Està disposat a assumir-ne els canvis que se’n derivin.

Perquè avui, aquell tossut que es va lesionar fa un any a les portes d’una Marató, que es va lesionar aquest any durant la Marató, torna a córrer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s