Knocked Out

– Un!

Acabava de caure a terra. Tot s’havia tornat borrós de cop i sense saber com ni perquè, el terra del ring s’havia inclinat 90 graus fins que va fer contacte amb el seu cap.

– Dos!

Els seus ulls es van tancar. Desconcertat, hi havia una barreja de son i cansament que li deien que es quedés allà, que s’hauria de quedar allà per sempre, que intentar qualsevol altra cosa era inútil.

– Tres!

Què ha passat? –. Va intentar obrir els ulls per entendre què hi feia, allà estirat. Mirava al voltant i tant allò que veia com allò que sentia no eren més que borrositats. La nitidesa no apareixia per enlloc.

– Quatre!

– Cert, m’acaben de donar un cop molt fort i estic al terra-.. Ja prenia consciència del seu estat i del seu lloc. A partir d’aquí, potser, podia començar a decidir què fer. Només havia perdut quatre segons….

– Cinc!

De cop, tot el cos li va començar a fer mal. Les cames flaquejaven, els ulls no s’obrien del tot i el seu cos estava mullat d’una asquerosa barreja de suor i sang. De llàgrimes (encara) no en veia.

– Sis!

Va mirar amunt i va veure, ja amb més nitidesa, aquell que li havia fet caure. Intentava dir-li amb la mirada que si es tornava a aixecar, el tornaria a fer caure. Somriure de superioritat, postura avançada, braços tensionats. Res indicava cap gest empàtic, molt menys amistós o compassiu…

– Set!

Va dubtar, sí, va dubtar. Hi ha decisions importants que necessiten dies, setmanes, mesos d’anàlisi de pros i contres. Ell no tenia aquest temps. Valia la pena aixecar-se? Si ho feia, era probable que en breu tornés a viure la mateixa situació que estava patint ara. I, en honor a la veritat, no li venia molt de gust.

Vuit!

– Què collons! Aixeca’t! – . Li seguia fent mal tot el cos, però la seva mirada ja era nítida, clara. Va posar un peu a terra. Un primer pas. Petit però important.  També va veure, de cop, que l’altre no somreia tant. També tenia ferides, també suava i també sagnava, i semblava no desitjar que s’aixequés. Sorpresa o por? No ho sabia…

– Nou!

Va fer força amb la cama que tenia recolzada, va posar les mans a terra i es va aixecar. Lentament, però es va aixecar. Tot el dolor se li havia transformat en energia. No volia tornar a caure. No s’hi estava gaire còmode, a la lona. Dret se sentia millor, més conscient de sí mateix. Les veus de fons seguien borroses, però la seva veu interior es feia ben evident: – Som-hi! -.

I l’arbitre no va dir cap més número…

Va seguir lluitant. No sabem si va guanyar o va perdre. Sí que sabem que va fer més combats. Segurament en va guanyar algun però també en va perdre. Sabia que era fort, però també que no era invencible, així que barrejava el convenciment de poder guanyar però amb la precaució que en qualsevol moment podia caure. Seria un error jutjar tot a la vida en base a criteris de victòria o derrota.

Però difícilment pots aprendre a aixecar-te si no caus abans. Tantes caigudes, tantes lliçons… Tanta força

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s