Sobre pedres, camins, debilitats

Finals d’Agost del 2009. Estava previst que l’inici fos l’1 de Setembre, però les ofertes dels gimnasos, de vegades, et permeten conéixer les instalacions alguns dies.

Aquell dia vaig conéixer les endorfines. Substàncies que no sabria descriure de manera científica més enllà de la bàsica de “allò que segregues quan fas esport i et fa sentir bé.

Suposo que haver escoltat la frase “estàs gordo” de part d’amics, parelles i familiars va ajudar a fer aquell pas. Però aquells no eren passos sinó de fugida.

joan gordo

Va coincidir aquells dies que cada Dissabte durant cinc setmanes, a tv3, van emetre la saga sencera de Rocky i tot el seu missatge endulcorat de superació de pors i adversitats. Missatge que en aquell moment necessitava qui us escriu. I aquella motivació va ajudar a fer més freqüents els dies d’esport. A fugir més ràpid. A fugir amb més intensitat. A fer que cada dia fos millor que l’anterior, que el meu benestar físic fos millor cada dia, que el meu estat d’ànim millorés, i que comencés part de la meva dependència que avui encara dura.

De l’elíptica del gimnàs vam passar a la cinta. De la cinta vam passar al parc del costat. Del parc del costat vam passar al Passeig Marítim. Cada dia més lluny. Cada dia més ràpid

I van aparéixer les primeres curses,bombers

A mida que apareixien les primeres grans agulletes, van anar desapareixent les visites a especialistes, van anar desapareixent les pastilles per dormir… I va anar desapareixent el record d’allò de què fugia. Però seguia corrent… Em veia capaç de pujar qualsevol muntanya!puigmal

Mentre corria, anava trobant respostes a preguntes que no em feia. El món se’m feia clar a mida que el dia se’m feia fosc suant per la Vil·la Olímpica.

I va ser suant a la Vil·la Olímpica, tal i com vaig explicar a les pàgines del diari Ara (els meus 15 minuts de fama) que vaig veure més futur que passat a la meva vida. Una oportunitat per algú desesperançat d’encertar amb quelcom que valia la pena. Quelcom que semblava donar resposta, solució, a allò de què fugia.

joan i monicaquadre

Durant tres anys, seguia corrent, i va arribar la primera Mitja Maratómitja marato

Semblava, llavors i tant que ho semblava, que tot es posava a lloc. Hi havia les dificultats professionals fruit de la crisi i de redireccionar la carrera als 30 i pocs anys. Moments difícils, complicats, cada cop més comuns en la nostra generació, però que no amagaven la sensació d’estar fent i vivint allò que és correcte per un.

Les cançons de Bruce seguien fent la funció de font d’inspiració, però d’altres melodies i d’altres lletres anaven entrant en la meva particular banda sonora. Van aparéixer els Manel i el seu soldadet. Va aparéixer la música swing i els passos complicats per ballar-lo amb garanties. De la quadrícula de Cerdà vam passar als racons graciencs. Vam deixar les grans sales de cinema per petites sales en versió original i potser vam pensar que no calia fer res per fer que aquest moment durés. En aquell moment no sabíem que aquests moments no eren més que una farsa, una il·lusió que no s’ajustava a la realitat.

No calia fer cap esforç per sumar, per afegir nous moments de “vida normal”

bodalittle naia

Però hi ha vegades que el nostre esforç no ho explica tot. Pot explicar part dels nostre èxits però no sempre va relacionat amb els nostres fracassos. Tres anys d’esforç que poden fer que hagis d’abandonar la teva casa, potser per haver-t’hi esforçat sense control i sense lògica. Que no eviten que un empresari et digui “no té res a veure amb el teu esforç, però ens veiem obligats a prescindir de tu“. Fins i tot, fruit de l’esforç, pot ser que el teu peu et faci crack! i que et digui que aquest cop hauràs de fugir sense ell.

IMG_0450

Toca aguantar el dolor. Visites a metges, sessions de recuperació, buscant noves vies d’escapament mentre totes les parts del cos tornen a posar-se a lloc. En algunes ocasions aquesta fugida es pot trobar compatint llençols amb gent extranya, d’altres tornant a les sales de gimnàs buscant les teves amigues d’endorfines als inicis elíptics, o fins i tot rebuscant en aficions que creies oblidades i fent activitats que t’havia fet por provar…
teatre

I ve-t’ho aquí que tornes a pensar que potser és cert allò de que “Dios aprieta pero no ahoga“. Perquè les ferides es curen. Hi ha empreses que tornen a confiar en tu i et posen de nou en un camí per, per fi, començar a pensar més enllà de la immediatesa.  Fins i tot enforteixes tant que allò que va començar sent vint minuts d’elíptica per fugir, al cap de gairebé sis anys, s’acaba convertint en un viatge, amb aquest blog inclòs, de 42,195m.

marato

Tant intens ha estat aquest viatge, i tant present ha estat en Bruce en ell que, per tenir-ho ben present, vaig buscar la manera de no oblidar-ho mai. De tenir presents les seves lliçons, els seus aprenentatges, i a fer que vaig deixar-hi sang per fer-ho possible tattoo

Anys, doncs, d’esforços, de lluites, de desenganys, de nous escrits llargs que no porten enlloc.

Anys on han seguit entrant noves persones…
julianfins arribar al dia d’avui.

Tantes experiències per tenir la sensació de tornar a la casella de sortida. Tantes experiències que han insistit en donar-nos lliçons que no hem volgut aprendre. Tants camins transitats per tornar a trobar-nos amb pedres massa semblants a aquelles. Tanta búsqueda per no trobar. Tant d’esforç per no ser capaç d’assaborir la victòria més enllà d’un rellotge sota un rètol on es llegeix ARRIBADA

Perquè hi ha vegades que la única fortalesa és saber que podem ser dèbils. Perquè hi ha moments que es repeteixen tant que un té por d’assumir que li són propis, que novament allò que diem no sempre coincideix amb allò que pensem, amb allò que sentim, amb allò que escrivim o amb allò com ens comportem…..I que novament allò que imaginem o allò que esperem no coincideix amb allò que és.

peus

Potser l’error ha estat en pensar que el trajecte ha de ser lluita en solitari, com així ha pogut semblar i com així sembla ser actualment. Podria ser. Potser l’error és no saber-hi trobar alternativa.

Com la de molts, aquesta història està plena d’errors. Errors que ens han portat aquí, i que fa sis anys van portar a visitar un gimnàs de low cost. Aquest cop, almenys, hem buscat maneres més ràpides de fugir, ja que si (encara) no podem córrer, almenys pedalarem!

bici

Focalitzat un objectiu amb tanta insistència, tanta obsessió que no fem més que allunyar-nos d’ell. Que no ens permet sortir del subjecte per entrar en l’objecte. I que no ens permet expressar-ho amb ningú més que en les tecles d’un ordinador.

Voluntant de vendre un producte defectuós, sense haver entrat en el producte més enllà de fer-hi una façana una mica més atractiva de la seva primera versió però mantenint els errors de sistema. Producte que va tenir el seu moment però que ara sembla totalment fora de catàleg, desfassat i superat pel pas del temps.

I si algú ha arribat a llegir fins aquí, em sap greu escriure que aquest escrit no és només que un d’aquests errors que es van repetint. Com d’altres fracassos que es van repetint de manera massa mimètica.

Potser que deixem de fer de comercials i comencem a entendre els mecanismes de producció… Potser que deixem de fer operacions de maquillatge i comencem a fer un producte nou. Potser que ens tornem a reinventar, potser que tornem als orígens.

Potser, com algú deia fa poc, que deixem d’escriure articles així.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s