La senyora que esperava l’autobús

Parada_Marquesina_BADALONA_II_

– Disculpi, senyora, es troba bé? Vol que la porti a algun lloc?

En Lluís havia acabat el seu torn. Es dirigía a l’aparcament a deixar el seu autobús i poder descansar a casa en companyia de la seva dona, la Maria, i el seu fill que ja deuria estar dormint. Però havia vist aquella dona gran, amb la mirada baixa, malvestida i amb la mirada perduda asseguda a un banc d’una de les parades del seu trajecte habitual i no es va poder estar de preguntar.

– No, no em trobo gaire bé, però no pateixi. No cal que pari per mi… -. La desesperança de la seva veu era idéntica a la que mostraven els seus ulls

– No és problema, de debò… Digui’m on va i l’acosto. Segur que algú es deu estar preocupant per vostè ara mateix -. En aquell moment ell no va poder evitar pensar en la seva mare i com pateixen els qui envolten un malalt d’Alzheimer.

Ella va aixecar la vista i va intentar llegir quin era el número de l’autobús que tenia davant, però no veia res. No s’havia fixat en el lluminós davanter on es deia A COTXERES.

– Quin autobús és aquest? –

– El 33, per?

– Ah res, ja l’he agafat algun cop. No és el meu….

En Lluís no entenia res -. I quin és, el seu? Ara ja hem plegat tots.

 – Vostè no ho entèn. Encara no sé quin és, el meu. L’estic esperant. Ell sabrà on m’ha de portar..

La incredulitat de la conversa era cada cop més evident.

– I a on l’ha de portar, aquest autobús? Potser jo l’hi puc dur.

La dona, que dies més tard va saber que es deia Isabel, se’l va mirar amb un somriure murri negant amb el cap.

– Ja els he provat tots. Em conec totes les rutes de la ciutat, els seus horaris i us conec a molts de vosaltres que conduïu. Tu et dius Lluís, oi?

– Sí, com ho sap, això? – La sorpresa s’anava transformant en un lleuger sentiment de por

– Com t’he dit, us conec a gairebé tots. He viatjat molt en autobús, jo. Alguns se m’han escapat i mai els he pogut agafar. També hi ha línies que van tant plenes que per molt que et vulguis protegir, a la primera parada et veus empesa fora de l’autobús. N’hi ha alguns que mai m’he atrevit a agafar perquè es dirigien a zones que no m’atrevia a visitar, i hi ha d’altres que em fa mal tornar-hi a pujar… És tota una vida, això!

En aquell moment, en Lluís va descartar que aquella dona tingués Alzheimer com la seva mare, però no sabia com es diria el trastorn que mostrava. Ell només era un conductor d’autobús, i la paraula BOJA és la única que li va venir al cap.

– I doncs, què hi fa aquí asseguda? No té cap lloc on anar?

– De debò que t’ho agraeixo, però aquest no és el meu autobús. Em quedaré aquí esperant a que vingui. En qualsevol moment passarà per aquí i ell sabrà on portar-me.

Va aixecar els hombros acceptant aquella afirmació i va tancar les portes. Amb una mica de sort, podria arribar a casa abans que el pollastre ja estigués fred del tot. Després d’aquella conversa, tenia ganes d’arribar-hi i abraçar la Maria i el petit Pol.

– Amor, què tal el dia? Fas mala cara! Ha passat res? Algun problema, avui? – no era només cansanci el que veia la Maria en els ulls del seu marit.

– Res, res important… Una dona que acabo de trobar-me asseguda en una parada…

– Ostres, li ha passat res greu? Està bé, la dona?

– Sí, sí. Res important. Simplement no sap on anar, ni quin autobús agafar. Diu que els agafa tots però cap és el seu. Estava completament boja…

La Maria, sempre havia tingut aquell sisè sentit que li faltava a en Lluís va somriure, li va fer un petó i li va dir a l’orella.

– No està boja, Lluís. Està sola. Està esperant que algú li digui on ha d’anar i li descobreixi casa seva, perquè ella no ho sap.

En Lluís es va sorprendre de la seguretat amb què la Maria deia això.

– I com pot no saber-ho, això? Si era una dona ja gran!! L’hauries d’haver vist!

– Ay, amor meu…. Tu cada dia condueixes el teu propi autobús. Tú tens clar a on t’has de dirigir en tot moment i encara que et puguis perdre un dia, sabràs arribar a casa. Ella ha estat tant pendent de tants autobusos, que ha oblidat on volia anar

La sra. Isabel mai va arribar a casa. Mai va arribar a saber on era. I no ho va saber, perquè sempre va esperar a que algun autobús l’hi portés.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s