Estava atrapada, immòbil.
Tot i així, havia desenvolupat una mena de síndrome d’Estocolm amb aquell entorn fosc i no s’imaginava poder estar en cap altre lloc. Ja no en aquell mateix moment, sinó que tampoc li va passar pel cap estar enlloc més.
De fet, no li faltava de res, allà. Quan tenia gana, menjava. Si havia de fer les seves necessitats, les podia fer i al cap de poques hores tot tornava a estar net.
No era del tot conscient que la seva mirada només podia distingir formes d’allò més borroses, que el so que entrava per les seves orelles tampoc era nítid, i tot formava part d’una nebulosa que la deixava totalment anestesiada.
No podia, no tenia forces per canviar aquella situación. Estava totalment a mercès del seu segrestador, en aquest cas segrestadora, i ja tenia assumida la seva dependència a ella fins al punt que no era capaç de recordar haver estat en cap altre lloc.
Tot va acabar un bon matí. Després d’uns dies on no s’acabava de trobar del tot bé, una força que no sabia de d’on venia l’anava empenyent. Al cap d’uns minuts unes mans la van subjectar amb una barreja perfecta de força i suavitat. Seguien estirant d’ella, i ella feia forces per quedar-se allà on era.
Sense poder distingir gaire què hi veia, sí que va notar com un raig de llum natural s’anava fent espai i cada cop amb més intensitat invaïa el seu entorn. Ella tenia por, molta por. Fins llavors havia estat a mercès d’altres, però en un estat de tranquilitat relativa. Ara seguia estant a mercès d’altres però aquest cop tenia por de què volien fer amb ella.
– Ja està sortint!
Eren policies? Eren periodistes? Eren simplement vianants tafaners?
No tenia la sensació d’haver experimentat massa la companyia d’altres persones, així que estava completament confosa. El síndrome d’Estocolm s’anava a fer punyetes i començava a tenir fred. El seu cos es veia mullat, ple de sang, i al seu voltant tot eren crits.
I va començar a plorar. Va plorar molt. Va plorar molt i ben fort, i precisament van ser aquests plors que van evitar que aquell que l’estava subjectant la pegués.
Li van fer un petit tall que no va notar i es va quedar, de cop, mig endormiscada, fins que la van portar als ulls de la seva segrestadora. Aquesta la va mirar i abans de d’abraçar-la i posar-se a plorar, només va gosar dir-li:
– Ets preciosa, i prometo que sempre t’estimaré.
El seu segrest havia acabat. Per fi, la Isabel, molt abans de conéixer les estacions dels autobusos i els seus conductors, havia nascut.
Històries d'un maratonià qualsevol 