Sobre instruments i possibilitats i blocs.

MARTILLO

Sembla que ahir van sortir les notes de la Selectivitat. Aquests alumnes, com aquells altres que, ja sigui a ESO, batxillerat o la Universitat, enceten les vacances d’estiu amb les notes d’allò que han fet durant el darrer any. Justes  o no, inesperades o no, uns encetaran tres mesos de vacances i descans i d’altres viuran aquests mesos d’esbarjo pensant en el segon examen que tindrà lloc a principis de Setembre.

No serà a principis, però sí a finals de Setembre, quan el conjunt del país està cridat a la seva revàlida particular, i en aquest cas, sembla que serà un examen tipus text, on haurem de marcar la opció correcta segons com volem que siguin i a on ens portin els propers anys.

Més enllà de l’èpica d’uns o el possibilisme d’altres ( i definiu com creieu qui son els uns i qui son els altres), estarem triant persones, candidatures, programes, projectes que no són altra cosa que un eufemisme per dir quin instrument usarem. En aquest cas, l’instrument i el fi a assolir sembla que van molt més lligats que d’altres ocasions, ja que molts d’ells han buscat deliberadament aquest lligam.

Hem d’afegir també que, serà per la fragmentació que hi ha, serà perquè hi ha tants matisos que eviten la consolidació de grans majories, que hem substituït, o han volgut substituïr, la lluita entre partits a la lluita entre blocs. A la  diferència entre l’esquerra i la dreta (que segueix present), hem afegit la diferència entre els Sí-Sí, els Sí-No, els No-No (com si cada una d’aquestes opcions fos un bloc homogeni entre sí) o la diferència entre nova i vella política, casta i regeneració, etc.

Cadascú intenta portar el debat a la lluita de blocs que millor li convé, afegint matisos o no en funció dels seus interessos. Ras i curt, cadascú intenta que el seu relat sigui el que marqui el debat. Ja ho diuen, qui marca els eixos del debat, ja té la primera victòria.

La prova més evident d’això em va venir al cap quan el President deia que no es podia comptar amb “els del Sí se puede” com aliats del sobiranisme, del procés, etc.

Qui us escriu no veu gens clara aquesta diferenciació més enllà, espero, d’un estirabot propi de qui està en campanya electoral. De fet, no crec que hagin de ser conceptes antagònics i molt menys contradictoris, i qui ho fa comet, al meu parer, un error de diagnosi important.

Ens trobem, doncs, amb una voluntat manifesta de substituir l’objectiu per l’instrument. “Si voleu aquest objectiu, jo soc l’únic instrument per arribar-hi”.

Haig de triar entre uns i altres? De fet, el meu vot no ha estat mai en cap de les dues tesitures que ara semblen enfrontades, però si es volen plantejar aquestes dicotomies de “jo o el caos” pots córrer el perill que la gent triï caos.

No he cregut mai en la política de blocs, de l’enfrontament entre dos bàndols. I no hi he cregut perquè mai ho he trobat constructiu. I no ho dic com a fugida o excusa per no pendre part, tot el contrari. No és la meva intenció omplir diaris ni hores d’audiència, així que intento relativitzar-ho una mica més. Noti’s també que en cap cas estic entrant, ni penso fer-ho, en la dicotomía Catalunya – Espanya. L’enemic ja no és el dimoni del PP anti-català, sinó el dimoni català “anti-procés”.

Tinc més o menys clars els meus objectius personals. Tinc bastant arrelats quins son els meus valors. Tinc relativament clars els objectius politics del meu país entès com una societat plural i els valors en què, crec, s’han de basar les relacions d’aquesta.

En el  cas personal i en el cas més global, la primera dificultat radica en trobar l’instrument adequat per fer-ho possible. La segona radica en saber adonar-se que potser en necessites més d’un.

I potser t’adones que no hi ha un sol instrument vàlid per tot, que t’has d’anar adaptant a noves dificultats, a nous escenaris. Que els blocs unipersonals no fan per tu, i que les receptes senzilles a problemes complexos potser amaguen alguna trampa que no saps veure.

Que potser algú ens vol seguidors passius d’un projecte que no coneixem del tot, que no entén que el fet de no veure-ho tot clar no ens fa enemics de res. Que algú mai permetrà que puguem canviar res perquè ell ha definit què és canvi i qui lidera aquest canvi. I és ell qui no s’adona que voler-ho canviar tot no implica renunciar al seu objectiu. Només renunciem al seu instrument.

Perquè ens vol seguir fent creure que ell decideix què volem ser, que podem fer, on volem anar, què i sobre què podem decidir. Perquè ens vol fer creure que la seva revolució és la bona i la nostra la dolenta, la seva l’ambiciosa i la nostra la poruga.

No hi ha una gran revolució a fer, n’hi ha moltes. I en totes elles tothom és necessari i ningú imprescindible.

I és evident que hi ha qui no vol que fem algunes d’elles. La manera d’intentar-ho evitar és dir-nos que podrem fer-les, que per molt preparats que estiguem, al Setembre, en el cas que ens presentem a examen, no podrem aprovar.

I tant que podem!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s