Efímer

Facebook. Twitter. Instagram. Runastic. LinkedIN, Tinder. Wasap

Noves, o no tant noves ja, maneres de relacionar-nos. Informació curta que de seguida es veu superada per un nou click. Missatges curts que busquen, entre tanta competència, trobar el seu lloc, cridar l’atenció d’aquell/a que ho llegeix o escolta.

Lliscant la pantalla, o amb un sol cop de dit, passem de pantalla com qui juga al Mario Bros, pensant que a la propera trobarem allò que en aquesta ens ha faltat per quedar-nos-hi més estona.

Multitud de dades que es confonen amb més informació. Multitud de contactes que es  confonen amb més i millors amistats. Multitud de cites que es confonen amb una millor vida sentimental.

Poc espai per la pausa, per la paciència, per la incertesa.

Like o unlike. Unfollow. Deixar l’amistat. I així anem tirant…

I sent conscient de tot això, fart de tanta volatilitat, de tanta inconsistència, sempre hi ha espai per la sorpresa. Perquè si una cosa bona té això de viure, és que sempre hi ha la opció que et sorprenguis, que et sorprenguin, que trenquis i et trenquin motllos preconcebuts.

Perquè si  bé podem viure situacions llargues i consolidades en el temps que no ens aporten res més que rutina (a la feina, amb amics, amb la parella…) també pot passar, i de fet passa, que puguem viure moments curts, efímers, amb inici i final ben definit, plens de potencia i d’intensitat.

I acàs hauriem de desconfiar d’ells pel simple fet que son efímers? Acàs allò efímer no és real?

Qui us escriu hi desconfia. Creu que no és real. Ho creu  per haver actuat des de la prudència i des de la propia protecció. Ho creu per haver procurat tenir el control de tota situació i desconfiar, fins i tot riure-se’n, d’aquells o aquelles que deixaven el pensament al darrere del sentiment. Ho creu per ser especialista en banalitzar aquells que diuen “t’estimo” com qui diu “vull un gelat”.

I potser la gràcia d’aquests moments  és que, precisament, són efímers. Que comencen i acaben com si fos una caixeta petita envoltada en un llacet, com si fos un tresor que portarem dins nostre en aquella bossa que en diem records.

I potser sí que és cert que no cal esperar per estimar.

I potser el temps que passa des que coneixes algú fins al moment que dius  “no t’estimo però sé que t’estimaré” o fins al moment que l’altra persona et diu “jo crec que ara ja t’estimo” són hores, minuts.

I potser aquella tonteria que alguns diuen que es pot fer l’amor amb algú només mirant-lo als ulls no ho és tal.

I potser està bé encara que es quedi aquí. Encara que no sigui res més, i res menys que això. Encara que sigui curt. Encara que sigui inici i sigui final. Perquè hi ha peces que si encaixen, no cal forçar-les més.

De fet, acabens pensant que segurament, d’aquí uns anys dormiràs abraçadet a algú a qui quasi no hauràs explicat qui era qui et va dir això. Caminaràs lent i t’asseuràs, a vegades, als bancs. No tindràs ja un blog, no hauràs gravat cap disc però verset a verset convocaràs el seu cos llarg i blanc

I llavors, si algú s’hi fixa,  et podrà veure somriure una mica per sota del nas.

Perquè allò que és curt, allò que és efímer no només pot ser real. També pot ser bonic.

sant cugat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s