Sobre declaracions d’amor

PJ_382Tots es miraven en Josep i la Cristina amb cara d’expectació.

Allà estaven, dempeus, rodejats dels seus amics més propers, aquells amb qui portaven ja temps vivint experiències conjuntes, dels germans d’ell i ella… Mostraven la complicitat que sempre es tenien només mirar-se. El somriure d’un era la clau perfecta per obrir la porta del somriure de l’altre.

Ell s’havia aixecat just quan havien portats els primers cafès. Estaven tots prou tips i suficientment regats de vi com per assimilar les paraules que anava a dir.

Ella també es va aixecar. Van agafar-se de les mans, deixant la mà buida per deixar la copa de cava a mitja alçada.

Es van mirar. Novament es van somriure sense que ningú pugués endevinar qui va ser el primer aquest cop. I en Josep els va donar la gran noticia.

  • Suposo que us estareu preguntant perquè us hem convocat avui a dinar. Potser també us preguntareu com és que tots veniu amb texans i nosaltres dos venim vestits com si fossim comercials de finestreta de qualsevol banc (somriures) I sí, l’heu encertat, és evident que tenim quelcom important per explicar-vos…

En aquell moment en Josep es va girar cap a la Cristina, va deixar les copes de vi a la taula per poder-la agafar de les dues mans, i li va dir:

  • Cristina, ets la persona més meravellosa que he conegut mai. Des del primer moment que et vaig veure em vaig prometre que faria tot allò que estigués a les meves mans per que fossis el més feliç possible, fins arribar al punt que la teva felicitat passa pel davant de la meva… Ets l’amor de la meva vida i sàpigues que t’estimaré sempre.

Un cop van acabar els “ohh”, els aplaudiments, i el “què bonic”, la Cristina va fer un suau petó a en Josep mentre l’acariciava a la galta, i procurant que no es notessin les ja evidents llàgrimes, va respondre:

  • Josep, sé que aquest amor que ens tenim és algo gran, maco, i que som afortunats de poder-lo viure i sentir de la mateixa manera. Tu també ets i seràs l’amor de la meva vida.

Van ajuntar les fronts sense parar de somriure l’un a l’altre. Alguna cosa van dir-se a cau d’orella. Ella va dir que sí i els somriures deixaven pas a un riure més evident.

En Josep va tornar a agafar la copa de cava. Va fer una mirada rápida als ulls de tots aquells i aquelles que ara no estaven pendents de res que no fos ell.

Va ser tot un espectacle veure com s’obrien les boques. Com es dilataven les pupiles. Com algú aixecava les celles. Tot això i més que va passar en el temps que dura dir:

La Cristina i jo ens divorciem

 

Estimar algú és molt menys que voler ser feliç al seu costat. Fins i tot molt menys que voler que aquell, o aquella sigui feliç al nostre costat.

Estimar algú és voler que sigui feliç. És voler el millor per algú encara que no sigui allò que volem per nosaltres. Estimar algú és afavorir que cadascú tregui el seu màxim potencial, animar-lo, provocar-lo si cal. Estimar algú és saber-lo acompanyar i, si cal, saber-lo deixar córrer.

Un divorci, com el d’en Josep i la Cristina, pot ser motiu de celebració. Dues persones que s’estimen amb bogeria  que deixen la seva pròpia comoditat quan descobreixen que aquesta no els omple com volen. Que ho accepten. Que ho comparteixen. I que decideixen junts quin ha de ser el seu futur.

Acàs no és això el que celebrem quan anem de boda?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s