Dialogant sobre bullying i maltractaments

Fa anys vaig conéixer un noi, un bon noi, que tot i que era bastant alegre, els seus ulls mostraven cert pessimisme. No sé si dir-ne pena, (algú ho havia definit com vulnerabilitat), nostàlgia d’un mon millor, o certa derrota davant el món.

Em deia que no es veia capaç de fer grans passes vitals. Presuposava un fracàs que el bloquejava, i jo sempre havia cregut que era aquest bloqueig qui el feia fracassar. Ell, en canvi, es quedava a mig anàlisi i es donava la raó a sí mateix com a fracassat.

No donava gaire importància al fet que, per exemple, mai li havia costat excessius esforç anar treient les notes que li demanaven. Tampoc s’hi esforçava molt més del necessari, com si no valgués la pena apostar per ell mateix. Tampoc ningú li va exigir gaire més que això.

Es queixava del fet que li diguessin que no tenia motius per queixar-se, que la seva vida no havia estat tant dura, i que si tenia motius de queixa era per una injustificada ràbia acumulada fruit del seu ressentiment. La queixa neixia dins seu. No hi havia motius.

Potser és cert que si fem aquell injust exercici de comparar-nos amb d’altres realitats, no tindria motius de queixa en tant que molta més gent tenia molts més problemes que ell, però acàs no és la nostra realitat la que vivim i no son els nostres ulls els que es tanquen quan ens adormim? No són els nostres somnis, els nostres malsons, les nostres ilusions les que ens marquen?

cuadro-de-dialogo-22846

En moltes ocasions haviem debatut sobre l’origen d’aquest pessimisme. Que si els insults a l’escola, que si els cops a l’escola, que si els cops a casa, que si l’abandonament patern.. Durant molts anys ell va pensar que havia d’aguantar amb tot això, és el que li tocava viure i no tenia alternativa. No s’ho podia plantejar…

Durant anys, em consta que el van animar a fer coses que agradessin a aquells que l’animaven, i no tant a fer coses que l’agradessin a ell. Quan es plantejava quelcom diferent, les ganyotes, les caras de sorpresa, quan no de fàstic, eren bastant evidents. Fins i tot algun cop de puny podia arribar a rebre.

En les nostres converses, sempre havia intentat fer-lo creure que les conclusions d’aquelles injusticies no eren les correctes. No el definien. Calia que lluités, calia que es rebelés contra tot això. Calia que fos valent i comencés a plantejar-se què volia, què desitjava

Ell sempre m’havia dit, i em va matar quan ho va verbalitzar per primer cop, que havia après a no respondre aquesta pregunta. I que no recordava quan ho va aprendre.

A dia d’avui tenim converses diferents. Em pregunta molt allò de “i què passaria si…” “de debò podria fer….” etc.  És conscient d’aquest pessismisme i lluita per canviar-lo, lluita perquè no el condicioni.

Té moments de ràbia quan mira enrere. Ràbia contra ell i ràbia contra part del seu entorn. Suposo que si t’insulten i et peguen és normal que en tinguis, i fins i tot és normal que et pugui haver marcat el caràcter.  Però això no hauria de marcar el seu futur.

Sempre és millor dialogar sobre il·lusions futures que ràbies passades, oi?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s