El cronòmetre és important.. però menys!

Fa dos anys, abans de la meva primera lesió, vaig assolir els que encara avui son les meves millors marques en 10k i MItja Marató. Si pels carrers del barri de  Sant Antoni vaig aturar el cronòmetre als 47’43” seg d’haver-lo engegat, al Passeig Pujades el vaig aturar al cap de 1h46’47”.

Un cop recuperat, vaig tornar a gairebé igualar aquests temps en els mateixos carrers, aturant el rellotge en 48’0” i 1’47’0”. A partir d’aquí, i un cop assolida la distancia de Fidípedes, nova lesió i nova recuperació. Algunes curses  que m’han deixat molt lluny d’aquests registres, amb recaigudes i motius diversos que m’impedien córrer amb sensació de força i confiança.

Ara fa pocs dies he tornat a córrer una Mitja Marató amb aquests registres. De fet, només 10 seg més que fa dos anys, amb unes circumstàncies especials al darrer kilòmetre que em van impedir, com tenia clar fins el km 20,5, millorar el meu temps.

Podriém dir, doncs, que tornem al punt de partida de fa dos anys.

La primera idea que ens passa pel cap és seguir entrenant per millorar aquests registres. Fer una Mitja Marató a un ritme promig inferior a 5 min/km i, fins i tot, baixar de 1h45’ és un objectiu. Quedar-se en els 45 o 46 en una cursa de 10km també és quelcom que em motiva, però com diu el títol, tampoc és el més important.

Però també és cert que fa unes setmanes que torno a disfrutar  d’aquesta afició. Córrer, no amb por de no fer-me mal sinó amb la llibertat d’experimentar i posar-me a prova. I això m’agrada.

És evident que això comporta un millor estat de forma que a la llarga ha de portar millors prestacions a les curses. I és quelcom que m’agrada. Però no és l’únic.

Segurament en breu adquiriré unes sabatilles que em permetin descobrir corriols, roques, desnivells, on la terra i la muntanya substitueixi l’asfalt. Diuen que enganxa!

Avui, per altra banda, m’he inscrit a una nova cursa. La cursa del que considero el meu barri. No és el barri on vaig néixer. Ni tant sols és el barri on he crescut, però sí és on em sento a casa i on he estat i soc més feliç. Gràcia.

És una cursa d’alfalt. I segurament miraré el rellotge quan creui l’arribada. Però mirant el recorregut, sé que l’objectiu no és el cronòmetre.

No serà una mala cursa tot i saber ja avui que no milloraré el meu millor temps. Si només busqués això, buscaria una cursa completament plana. Però si tot fos sempre pla, seria molt avorrit!

perfil_2016.png

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s