Un de tants. Una de tantes.

Mentre encara tenia lleganyes als ulls va aprofitar el temps que triga la cafetera a servir-li la primera dosi de cafeína per preparar-se un entrepà. Aquell dijous havia decidit posar-hi una mica més de pernil del que era habitual per compensar el cansanci de tres dies de feina.

Mirava pel balcó pensant si en aquelles dates l’hivern encara feia l’entremaliat o la primavera havia aconseguit desplaçar-lo fins l’any següent. Era important saber qui guanyaria aquella batalla perquè d’allò en depenia que la jaqueta fos més o menys gruixuda.

Tenia pel davant un dia com qualsevol altre. Sortir de casa ben d’hora, just quan acaben de posar els carrers, dirigir-se a la feina, treballar, cansar-se, tornar a casa, jugar amb els seus fills, alimentar-los, donar gràcies a la seva parella per la vida que compartien, alimentar-la, potser fins i tot follar-la aquell dia i descansar per tornar a la lluita el dia següent. I així cada dia.

Somreia pensant en si aquella nit follaria mentre el soroll del pas per les vies, tal metrònom, el tornava a l’estat de somnolencia previ a la dutxa.

Potser que prengui un segon café quan arribi a la feina – deuria pensar.

Aprofitava el trajecte per organitzar-se el dia. Quan coincidia que s’acostava el cap de setmana, ja començava a organitzar mentalment el cap de setmana. Encaixar en un dissabte al matí la compra setmanal, el partit de bàsquet de la petita, el partit de futbol del gran impedien afegir-hi la paraula DESCANS. Però tampoc tenia excessiva queixa.

Al seu costat, desconeguts habituals a qui veia cada dia i amb qui mai havia gosat parlar. Alguns llegint el diari, d’altres un llibre, escoltant música o les dues a la vegada. Els més afortunats podien fer el trajecte amb la seva parella i repetien, de manera més sutil, els petons que a la matinada havien estat molt més passionals.

Ironies del destí, , quan el Sol ja es treia les mandres de sobre, tot va canviar. De la llum es va passar a la negror més fosca. Del silenci a l’estruend i als crits de dolor. De la nitidesa al pols i al fum. De la vida a la mort.

No sabem el nom del protagonista. De fet, no sabem si va existir. Sí que sabem, i no sempre recordem, que 192 persones, amb matisos, segurament compartien aquesta lluita diària per tirar endavant, per aixecar-se d’hora amb l’entrepà per anar a la feina un Dijous 11 de Març de 2004.

Alguns haurien d’aprendre que és millor recordar-los que utilitzar-los.

descarga

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s