El postureo i l’estètica

Per molt que es vulguin trobar criteris objectius per definir la bellesa, per més que compartim o hàgim assumit una sèrie de conceptes com a bonics o correctes i d’altres com a lletjos o incorrectes, sempre hi ha un percentatge de la definició que respon a criteris subjectius.

La bellesa està en qui mira. Allò que és bo per tu pot ser lleig per algú altre i al revés. No compartim els nostres ulls, són nostres, i ells ens donen la nostra visió i és el nostre cervell qui gestiona aquesta visió. No són els ulls dels altres ni el cervell d’altre.

Malauradament, no poca gent vol definir els seus com els ulls o el cervell sota els quals hem de prendre postura vers el món. Acostuma a ser gent, en el millor dels casos, amb una gran capacitat per la oratòria, amb gran capacitat d’argumentació, que exposa la necessitat que deixem de mirar des dels nostres ulls i mirem des dels seus.

Quan això no s’aconsegueix, sempre queda la opció de simplificar. Decidir amb algún silogisme trampós què és estètic i què no, definir dos blocs completament antagònics i posar-te de posicionar-te, tú, en la (seva) dicotomía plantejada. Aquest posicionament, a més, vindrà argumentat novament amb una contundent explicació teòrica sobre les virtuts d’una i les maldats d’altra posició.

Pot semblar poc freqüent, però vivim moments de postureo i estètica. Més enllà del culte a la imatge plantejat per la societat de consum, en el debat públic cada cop això és més present. Aquella frase tant poc masclista de “la mujer del César no sólo tiene que serlo, sino parecerlo” portada a l’extrem.

M’encanta poder debatre sobre quin model de país vull pel meu futur. Tinc la necessitat de buidar la meva ignorància aprenent sobre com seran els propers anys.

Augment de la població? Envelliment? Nou babyboom? Creixement econòmic? Nova recessió? Si hi ha creixement, com es distribuirà? En què es basarà aquest creixement? Som país productor o país de serveis? La nostra força és la qualitat o és el preu? Tindrem avenços socials que permetin que la societat en el seu conjunt millori, que la vida sigui més cooperativa? La societat del consum va a més? És una bombolla que pot esclatar? Serem país d’emigrants o d’acollida? Serem ambdós?  La ciutat davant el món rural? Tenim recursos naturals? Fins quan poden durar? Hi ha maneres noves de buscar-ne nous?

Quines seran les noves maneres de relacionar-nos? Nous formats de familia als ja diversos (sortosament) actuals? Quina serà la propera gran revolució? Serà industrial? Tecnològica? Econòmica? Serà social? La nostra generació viurà algún conflicte bèlic en primera persona? Si ho fa, estem preparats?

Massa preguntes de les que no tinc ni idea com respondre. Intento escoltar dirigents polítics, econòmics, opinadors, periodistes, columnistes i també intento escoltar la gent del meu voltant.

Encara no trobo respostes. Això sí, arguments dicotòmics en trobo a cabassos. Arguments que marquen postura, purament estètics, simples.

Fora la casta! Catalunya independent! Som la garantía de l’estabilitat i el creixement! Si no et posiciones amb mi és que ets dels altres, i els altres son l’enemic! No volem policía! Les vagues no serveixen de res! Populista! Ara toca centrar-nos en nosaltres! Fem país! Jo soc el canvi! Jo soc l’esquerra autèntica! Som l’esquerra inteligent! Amb la independencia menjarem gelats de postre. L’alternativa al que plantegem és Cuba.

Postureo cutre. Pura estètica.

Des de la subjectivitat dels meus ulls, des de la meva ignorància i també des de la meva curiositat, trobo que tots plegats, com més esforços estètics fan, més lletjos son.

postureo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s