No perdre el rastre

Més enllà dels pederastres dels Maristes, en aquest món també hi ha professors i mestres que les paraules càstig, haver de, o pensar no formen part del seu diccionari. Parlen d’estimulació, de voler fer, de sentir. Davant la dicotomia encert-error, hi ha professors que prefereixen la dicotomia encert-aprenentatge.

Mestres que més enllà d’una nota de l’examen, el retorn que fan a l’alumne pot ser una frase escrita per correu electrònic tal com aquesta:

Me n’alegro molt que se t’hagin despertat aquestes ganes d’estar en contacte amb allò que t’omple i et fa feliç, no li perdis mai el rastre!!!

Com tot alumne primerenc, pot passar que aquest no tingui ni idea de què buscar, molt menys com buscar-ho ni on.

Sortosament, els nens son de mena tafaners i segurament davant d’aquest repte és probable que alguns vulguin seguir aquest rastre, com si fossin un Poirot o Holmes qualsevol. Així, buscant resoldre aquest cas, hagin de descartar pistes errònies, personatges i persones que els allunyin de la resolució del cas. Potser han de canviar la seva perspectiva, i usar unes ulleres diferents a les que ja s’han acostumat. Si vols resultats diferents, no esperis trobar-ho fent el mateix, diuen.

En tant que estem acostumats a l’ortodòxia en temes d’educació i creixement, pot passar que molts no entenguin , ja no la idea de voler resoldre el cas, que també,  sinó tota aquesta nova perspectiva necessària que l’alumne necessita. I com tot a la vida, un dia el rastre és molt evident i d’altres son pistes barrejades sense connexió entre sí que no porten enlloc.

Això pot incidir en la tossuderia de qui busca, i hi ha el risc que el cas passi a ser un més dels que queden per resoldre al fons d’un calaix. Serà que no hi ha d’altres que també necessiten ser resolts!

Quan passa això, aquest detectiu, aquest alumne (no oblidem que és un nen) pot tenir la temptació de recórrer al seu mestre demanant-li consell. Què faries? Què se suposa que haig de fer? Què és el correcte? I es pot espantar de què no hi hagi consell per respondre a aquesta pregunta, que no hi hagi res que se suposi que hagi de fer, i que no hi ha res correcte. Es pot espantar de veure que aquestes preguntes encara formen part de l’antic plantejament, de lògiques antigues que no tenen relació amb el cas que l’ocupa.

Ja ho Benedetti. Quan sabíem les respostes, ens van canviar les preguntes.

El bon mestre, però, sí que pot seguir estimulant-lo, proposant-lo més preguntes que respostes, reptant-lo a que segueixi preguntant, buscant, tafanejant, amb la confiança que dóna saber que potser el cas no és tant complicat de resoldre. El bon mestre facilita però no resol. El bon mestre sap que l’alumne trobarà la manera.

I fruit d’aquest treball previ, el nen es pot despertar al cap de cinc anys i adonar-se que res és igual a com era quan va agafar el cas. Pot entendre de manera evident que fa cinc anys encara no estava preparat per resoldre el cas. Pot adonar-se que tot aquest temps s’estava preparant pel dia que la solució vingués a ell i no al revés.

I si això passa, en part gràcies a aquests mestre que el va animar a seguir una intuició, també pot passar que el nen entengui que el cas mai quedarà tancat, que la solució era, efectivament, seguir investigant, seguir aprenent, no deixar de ser tafaner. La clau era no perdre el rastre.

Tot això son coses que poden passar-li a un nen qualsevol. De fet, això li ha passat a un maratonià qualsevol.

65b646_cb868235ef514edabed00a0b3602a459

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s