La noia que no va aparéixer

La professora va entrar l’aula resant que aquell matí els alumnes no vinguessin amb més energía de la que hauria de ser normal. No tenia ganes de passar-se el dia perseguint, demanant callar a cops de crit ni castigar ningú. Li feia mal de cap i necessitava tranquilitat.

Va aprofitar el moment de passar llista per fer-ho lentament, esperant que aquesta  lentitud es contagiés en l’ambient i tingués els alumnes més endormiscats. Sabia que no era el correcte, però va pensar que es podia prendre aquesta llibertat per un dia.

Els “aquí” “Sí” “presente” i fins i tot el bromista que deia “presidente” per respondre s’anaven succeïnt com cada dia fins que va trobar a faltar la única veu a qui estava disposada a parar atenció aquell dia. Va tornar a insistir:

  • Bàrbara?

Va aixecar al cap i va veure que, efectivament, la Bàrbara aquell dia no hi era.

clase

Com mana el protocol, va trucar ràpidament al director, i aquest, al seu torn, va trucar als telèfons de contacte del pare i la mare.

Espantats, ells comptaven que aquell dia, com els altres, la Bàrbara estigués a classe, amb la qual cosa la policia no va trigar a fer acte de presència en aquesta historia. Ja se sap que a la ficció tot passa més ràpid que a la vida real.

A casa no hi era. Hagués estat extrany que hi fos allà en tant que la mare l’havia deixat a la porta de l’escola i la Bàrbara no era prou gran per tenir claus, però bé s’havia de provar. Els avis no en sabien res, tampoc, fet que no va ajudar a trobar maneres de rebaixar la tensió com els havia recomanat el metge.

Hi havia una petita cabanya de fusta al parc on ella solia jugar i tothom va pensar que aquell seria un bon lloc on buscar-la. Els policies, els primers en arribar, no van prestar gaire atenció a aquell gat que estava estirat. Va emetre un petit so agut que no van considerar fins que el va tornar a repetir davant dels pares. Aquell gat no estava maullant. Semblava que demanés ajuda i ho feia amb un to sorprenentment similar a la veu de la Bàrbara.

Ningú va saber què se n’havia fet, de la Bàrbara, fins passat molt de temps. Durant anys, va ser recordada com la noia que va desaparéixer dins un gat o la noia que es va transformar en gat. Mai va saber explicar, ja en edat adulta, perquè des dels 7 anys, la Bàrbara vivía a New York.

I no sabem si és important saber com va desaparéixer, quin motiu la va portar a New York o quina relació tenia amb aquell gat que maullava amb la seva veu. Però trenta anys després, sí que sabem que la professora no recordava el nom de cap dels alumnes d’aquell dia que necessitava tranquilitat. I també sabem que mai havia pogut treure’s la Bàrbara del cap.

I és així com aprenem que la grandesa de les persones no és tant l’espai que ocupen com el buit que deixen quan no hi son.

Anuncis

2 pensaments sobre “La noia que no va aparéixer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s