Jo em quedo

puño

És recomfortant a curt termini donar un cop de puny a la taula i aixecar-se. Treure adrenalina, exposar tots els arguments que fan que abadonem l’escena té un punt dramàtic que agrada. No pocs cops, qui més qui menys ha tingut el desig de protagonitzar una escena així davant del seu cap laboral, davant de la parella, o dels pares o fins i tot amb algunes de les amistats. El famós “ahí te quedas” convertit, a partir del llenguatge 2.0, en el també famós “zasca”.

Hi ha qui a partir del passat Diumenge creu reforçats els seus arguments per marxar d’Espanya. Diuen, amb cert paternalisme, que s’ha demostrat que Espanya no pot canviar, i que l’únic canvi possible és aquell que ells representen. Fixa’t si son bones persones que conviden a qui ho vulgui, a formar part d’aquest canvi. I aquest canvi sempre acaba amb una paraula… Marxem. Si m’apures… #marxem

Sense voler repetir debats televisats ni arguments escrits en seus electorals, reconec que hi porto donant voltes fa un parell de diez amb algunes idees que, de manera desendreçada, se’m van repetint.

Puc entendre i compartir, com de fet comparteixo, que predomina una idea d’Estat que no m’agrada. Que trobo que no té prou sensibilitat per entendre que no tot és Castella, i que és bo, i no pas dolent, que sigui així. També entenc i estic d’acord amb aquells que diuen que això de la Unió Europea no és tal com ens havien dit que havia de ser. Que aquell acord econòmic no ha comportat un acord ni un projecte polític comú als europeus.

Si hem de marxar, tampoc tinc molt clar on anirem. Vull dir, que per molt que #marxem, la distància entre Barcelona i Madrid seguirà sent 600kms. I entenc que aquells que diuen que #marxen, no estan defensant desterrar-se a sí mateixos.

Val a dir que gran part dels anys on he tingut la voluntat de pensar (sense aconseguir-ho sempre) he viscut amb la necessitat, com diuen ells, de canviar també el meu país. Canviar-ho de vicis adquirits que ens fan més provincians que cosmopolites, més antics que moderns, més casposos que llibertaris. Més privats que públics. Més tancats que oberts. Em costa sumar-me a un canvi amb aquells que defensen moltes de les coses que jo vull canviar.

Perquè com a català, m’indigna que per intentar recollir vots de l’àrea metropolitana, la resposta sigui posar de candidat “algú com ells”, com si fossin quelcom diferent, com si calgués clientelisme. Ho trobo racisme demoscòpic.

He recordat aquests dies la màxima aquella de “que jo sigui paranoic no implica que no em persegueixin”. Podriem adaptar-ho dient que el fet que tinguem un Ministre de l’Interior vomitiu i indigne del seu càrrec fent persecució política a partits d’una ideología no implica que tothom que defensa aquesta ideología és innocent de tot allò que és acusat. Per dir-ho clar i català, si es persegueixen partits per ser independentistes, tots els partits independentistes tindrien fronts oberts, i de tres que n’hi ha, només un els té. Curiós.

No m’agrada el Govern del meu país. Comparteixo part del seu diagnòstic i també dissenteixo de moltes de les seves polítiques.

No m’agrada el Govern que ha hagut a l’Estat Espanyol els darrers anys. I tinc la sensació que no m’agradarà la sensibilitat que tindrà el que ha de venir.

No m’agrada gens en què s’ha convertit l’Europa que es va idear als anys 90. De fet, tampoc m’agraden gaire els equilibris i els valors que regeixen allò que anomenem l’ordre mundial establert.

Els meus anhels, objectius, com a ciutadà són allò que en diem un món més just. Menys desigualtat. Més oportunitats. Respecte. Llibertat per crear un projecte de vida. Potser en un futur la independència serà el millor mitjà per arribar a aquests objectius, perquè que tinc bastant clar (equivocat o no) que més que un objectiu, és un mitjà. I ara per ara, crec que n’hi ha de millors.

Si voleu marxar, marxeu. Si creieu que ja no val la pena canviar res, allà vosaltres amb la vostra resignació. Si creieu que vosaltres i només vosaltres representeu el canvi, allà vosaltres amb el vostre error. I si creieu que vosaltres sou el país, esteu fent mal al país. Espanya no és Rajoy, Europa no és Merkel, el món no és Obama i Catalunya no sou vosaltres. O no només ells. O no només vosaltres.

Així doncs, com que sé que si dono un cop de puny a la taula em fa mal i tampoc sabria on anar quan m’aixequi…

Jo em quedo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s