Cames ajudeu-me!

Estava en aquell punt d’edat que, com diu l’actor, un dia li deien senyor i l’altre xavalín. Plena maduresa o adolescencia allargada en excés, ves a saber.

Hom podría dir que era una persona sana i forta. Combinava esport en diferents modalitats, ioga, menjar saludable, petites dosis d’alcohol en cap de setmana i més d’un cigarret que s’autofabricava amb les mans que no impedien que fos gairebé impossible recordar el darrer dia que havia estat malalt.

Les seves cames havien fet kilòmetres i kilòmetres. La seva afició a córrer l’havien definit unes cames que no tenia anys enrere. Aguantaven el seu pes i el transportaven durant minuts, hores a velocitats cada cop més elevades per diferents indrets del món. Se sentia capaç d’arribar a qualsevol punt, per lluny que aquest estigués.

Tenia, però, la sensació d’estar al mateix punt de partida un cop rere l’altre. Com si fes voltes circulars, perverses, que no conduïen enlloc més que no fos els mateixos llocs, els mateixos moments, les mateixes emocions que ja coneixia.

El seu cos ja s’havia acostumat a aquest esforç, i fins i tot ja havia assimilat aquest cercle pervers, com si no hagués cap altre camí alternatiu.

Per això el va sorprendre que, de totes les parts del seu cos, la que fallés fossin les cames.

Podria haver estat el cor, podria haver estat l’estòmac, el cap.. Algun dia podría passar, es deia, però no será mai un problema de cames.

Agafant el tacte de la plastilina amb què jugaba de petit, les seves cames van dir prou. Com el sucre en contacte amb el café, es van desfer. Només va tenir temps d’obrir una mica els ulls per veure com pel seu cantó dret, en forma diagonal, el terra s’acostava a ell.

Una petita pèrdua d’equilibri. A més, ahir vas beure una mica… serà això. Va ser la primera idea que el va venir el cap.

Aficionat a les pel·lícules de Rocky, li feia certa gràcia el discurs de caure i aixecar-se, així que es va aixecar amb relativa fermesa, tot i que notava que quelcom no anava bé.

Potser va arribar a passar un minut fins que el terra, la pedra, es va acostar aquest cop pel costat esquerre de la seva mirada. Nova caiguda. Plof, com un sac. Què coi està passant, aixeca’t!

Potser van haver dos o tres intents més, cada cop més curts, de mantenir-se dempeus. Espantat, no va poder fer res més que quedar-se al terra, notant que una força desconeguda l’empenyia. El seu cos era pla. Totes les seves parts estaven en contacte amb la pedra, sense cap corba que indiqués una postura sana. Clavat a terra, literament.

La força que l’havia portat a acabar una Marató fent els darrers 12 kilòmetres lesionat no la veia per enlloc. No sentia ni la debilitat que li oferien les seves cames en aquell moment. No sentia res. Les cames semblaven mortes.

Van haver de passar uns minuts fins l’actor del principi el va aixecar de manera que s’hi pugués recolzar. Ja torna a brotar sang, ja tornem a estar bé.

Però la columna no el va acompanyar. En quedar-se sol, dempeus, la seva esquena no va suportar el pes i es va inclinar ràpid. Es podia mantenir inclinat, amb dificultats, fins que un genoll es va haver de recolzar sobre aquell terra que minuts abans rebia els seus impactes. El genoll va necessitar de les mans fins que de nou es trobava al terra.

El dia abans, alguns companys havien vist en ell la cara de qui es desploma quan fa el darrer respir. Un exercici l’havia portat a tenir aquesta primera sensació de pèrdua de control del cos. Mirada borrosa, ulls que perden la noció de la seva mirada, pulmons que exploten, pèrdua de tota tensió, coll inclinat que s’ofega fins que un profund suspir torna a activar el ritme cardíac.

Tota la fortalesa que ell creia tenir semblava haver-la abandonat de cop. I assumir aquesta idea el primer pas per tornar a caminar. Aquest cop, però, no van ser necessàries cares sessions de fisioteràpia, ni massatges, ni punxades, ni res semblant del que ja coneixia.

Va demanar ajuda, cosa que nova per ell. Va mirar al seu voltant i des del terra, arrossegant-se, sense cap altra força que la por de la seva mirada, va mirar als ulls de qui el mirava i va venir a dir alguna cosa semblant a: Ara mateix soc vulnerable i no em puc aixecar. Necessito que m’ajudis. No t’estic oferint res, no estic intentant donar-te res ni fer-te res. Només necessito que m’ajudis perquè sol no puc.

I tal com disminuïa la seva freqüència respiratòria, una nova força, una nova energia s’apoderava d’ell. Seguia sense controlar el seu cos, però aquest cop el cos el controlava a ell. Les seves cames es recolzaven sobre quelcom nou que encara no coneixia.

Petites passes de manera patosa, seguides d’alguna correcció per mantenir l’equilibri. Cada vèrtebra es va anar allargant i dues hores després de la primera caiguda el seu cos es va poder mantenir dempeus.

Creure’s fort el va fer caure. Saber-se vulnerable el va fer aixecar-se.

cames cames

Anuncis

Un pensament sobre “Cames ajudeu-me!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s