Una vida de pilotes

Algú va decidir quan havia de començar el seu trajecte. I va decidir en quina direcció.

Els primers moments de la seva vida van ser bastant senzills. Un camí recte sense interrupcions on avançava a gran velocitat. Tot fluint, com lliscant per la vida, sense sospitar ni per un moment allò que el seu futur l’aguardava.

No va trigar gaire en adonar-se que res tornaria a ser igual. Que la seva vida no tindria res a veure amb aquesta sensació inicial. Buscava el seu lloc però mai el trobava. Quan trobava on recolzar-se, de seguida es veia escopida cap a un altre. Com qui dona pals de cec, la seva vida es va convertir en un estrés constant, rebent cops. De vegades, aquests eren repetits. També hi havia ocasions on aquests s’espaiaven, però va trigar poc a aprendre que els moments de tranquilitat no eren res més que el preludi d’un nou impuls a cop de bufetada cap a un altre lloc on també la rebrien a cops.

La seva existència no tenia cap direcció concreta, i si en tenia, ella no la podia dirigir de cap manera. Algú decidia per sobre d’ella. Ni tant sols ho decidien aquells que havien decidit donar-li vida. Tot estava en mans de l’atzar, del destí. D’aquí cap allà. Bofetada. D’allà cap aquí. Dues bufetades. Així era. Així seguiria sent.

En algun moment, quan s’allunyava dels cops, tenia la sensació que podia tornar al punt d’inici, al, diguem-ne, ventre matern, però de seguida es veia empesa a una nova sèrie de desventures on ella no era res més que un subjecte passiu, que la dirigien d’aquí a allà. D’allà a aquí.

Qui la dirigía? Qui l’empenyia a rebre cops?

Com més cops rebia, més satisfacció veia en la cara dels altres. Satisfacció personal a partir de que ella portés la vida que ells havien pensat per ella, sense que ningú li demanés opinió.

La única manera de deixar de rebre cops era morir, deixar d’existir. Sabia, però, que quan si ella moria no passaria ni un segon a que algú altre agafés el seu relleu. Per tant, procurava mantenir-se dempeus el màxim temps possible, imaginant que, almenys, el seu patiment implicava la felicitat d’algú altre i impedia també el patiment de la seva presumible substituta.  Només això la mantenia viva.

Però això no era vida. Això no es vida. Això, com diria el poeta, és morir lentament. És morir mentre es viu.

Es pot viure de moltes maneres. Amb encerts, errors, i aprenenetatges. Amb cops, amb moments de descontrol. Amb moments on perdem la nostra direcció, amb moments de vertígen per no saber dibuixar un futur ni seguir el camí que ens hi porta.

Però es pot escollir. Estem obligats a escollir, a decidir què volem i què no volem. I quan omplim els nostres dies, les nostres relacions en funció d’això, vivim.

Perquè al contrari de la noia de la història, ningú és una pilota de pinball.

ball-bearings-1297051_960_720.png

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s