La navalla d’Ockham i el meu avi.

navaja

En igualtat de condicions, l’explicació més senzilla sol ser la més probable (tot i que potser tampoc és la certa) diu aquest plantejament filosòfic de fa uns 800 anys.

I és cert que a mida que anem aprenent, ens anem convertint en especialistes en anar més enllà de la primera impressió. Sempre trobem un perquè, un com, un motiu que pugui explicar qualsevol gir inesperat. Teories, regles de tot tipus que ens permeten explicar, justificar o fins i tot entendre qualsevol entorn per molt canviant que aquest sigui. Sociologia, en diuen alguns.

En tant que hedonistes, però, molts cops caiem en l’error subjectiu de fer teories pels altres i excepcions per nosaltres. Així, allò que és senzill de veure en els altres amb una sola teoria, es veu afectat per milers de teories que expliquin el nostre comportament, encara que sigui exactament igual que aquell que critiquem en l’altre.

Potser per això, com fa poc comentava amb una amiga, de vegades és bo sortir d’un mateix com a subjecte i veure’s des de fora, com a subjecte. Treure’s els condicionants personals per tal de trobar una explicació, potser senzilla, potser incerta, sobre què fem, per què ho fem o fins i tot quines conseqüències té allò que fem en els altres. De vegades, aquest exercici, facilita les conclusions més del que ens pensem.

Uns 720 anys després d’aquesta teoría el meu avi, equivocat o no, va decidir que a partir de llavors la seva vida estaría marcada, i molt, molt més potser del que ell mateix esperava, per una explicació molt senzilla. Va formar part d’un dels bàndols que va combatre a la Guerra Civil. Anys de ferides que el van acompanyar fins al seu darrer alè, de tancaments i treballs forçats, de visites continuades a la presó, de penúries econòmiques i d’una certa amargor en el seu caràcter que jo només trobava explicació en la seva avançada edat quan el vaig conéixer.

Segur que hi havia altres maneres de fer, altres llocs on mirar. Però ell va decidir que allò no estava bé. Que els seus fills (entre ells la meva mare), que els seus néts (entre ells jo) a qui encara no coneixia es mereixien viure en un món millor que el seu. I si per haver de construir aquest futur millor, havia de fer horrible i dur el seu present, així seria. Així va ser.

I estic segur que el motius que van portar a tres anys de Guerra Civil son molts i diversos. Segur que van haver errors estratègics des del bàndol republicà, lluites de poders, interessos que expliquin perquè uns van guanyar i altres vam perdre. Llibres, enciclopèdies, manuals de política, de guerra, d’economia, de psicología, que expliquen amb detall els comportaments d’uns i altres.

Han passat 80 anys i encara pots escoltar anarquistes, nacionalistes, comunistes, socialistes culpant-se entre ells sobre qui va ser el culpable de que aquest país patís una dictadura durant 40 anys. I potser será una visió romántica dels propis antecedents familiars, però no sé si el meu avi era anarquista, comunista o socialista. Ni tan sols m’importa saber-ho. Però va estar on havia d’estar. Davant de qui havia d’estar. Lluitant contra qui havia de lluitar.

I més enllà de tots els articles llegits els darrers dies, dels motius d’uns i altres, de comitès, congressos i votacions, ja hi haurà pensadors, opinadors, politòlegs, estrategues que m’explicaran què va passar i per què al carrer Ferraz  l’1 d’Octubre de 2016. I sé que hi haurà més d’una explicació, sé que no totes elles seran senzilles, i que hi ha molts aspectes a tenir en compte abans de precipitar-se en una conclusió.

Però, seguint els preceptes d’Ockham, el meu cor, el meu avi, la meva sang em diu que em sento en obligació d’estar allà on ell va estar. D’estar davant de qui ell va estar. Lluitant contra els néts d’aquells contra qui ell va lluitar. M’ho deia fa 18 anys i m’ho diu avui.

Segurament vas ser tu, avi, qui em va posar en avís de que això podria passar. Segurament vas ser tu qui em va començar a plantejar els primers dubtes…

Només em queda la satisfacció personal, com a premi de consolació, de no haver contribuit a això de cap manera. De no haver tacat les meves mans amb una traició així. De no haver permès que ningú pugués tacar les meves mans, ni el meu vot, amb una traició així.

Sort que et vaig fer cas. Aquest no hagués estat mai el teu lloc. Tampoc pot ser el meu. Ja no.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s