Ay, les reconciliacions!

Aviat farà tres anys de la nostra gran ruptura. Quan semblava que anava tot bé i que ja faltava poc per fer un pas definitiu, una part de mi es va esquerdar.

Durant aquests 33 mesos, una part de mi no ha tornat a funcionar igual. M’he pogut anar recuperant, però han estat pocs els moments on he pogut sentir el mateix que llavors.

No la he pogut abandonar del tot, i sempre he intentat tornar-hi, sempre he buscat la manera de fer-ho, fins i tot sent conscient que em faria mal. Vaig arribar a creure que aprendria a viure sense ella, que trobaria algú altre que em donés la sensació de benestar, tranquilitat, satisfacció, i, en definitiva, de felicitat que només em dona ella.

Com cantava en McGregor a Moulin Rouge… silly of me, to think that you can fall in love with me!

I és cert que aquest temps m’ha servit per no idealitzar-la, per conéixer noves maneres, noves persones, de gaudir i sentir-me complet, feliç. Una part de mi em segueix dient que no és bo apostar-ho tot a una carta, que aquesta obsessió, passió, desig, etc va ser ja la que va portar a la ruptura de la primavera de fa dos anys.

Però per molt que la raó em dongui motius per agafar perspectiva torno a sentir palpitacions, ganes de gaudir-la. Torno a tenir la certesa que aquesta plenitud que em dona, que aquesta felicitat que sento quan estic amb ella, no la puc trobar enlloc més.

Perquè a dia d’avui, després ja d’unes setmanes on tornem a buscar el moment per estar junts,  hi ha la sensació d’haver trobat una manera equilibrada de compartir, novament, les nostres vides. Potser no tant esbojarrada com llavors, potser amb més prevencions, potser d’una manera més adulta, ves a saber.

Ens veiem sovint , com als nostres inicis, de vegades al gimnàs, o passejant pel carrer, vorejant la platja, per camins de terra, etc.

Què voleu que us digui, la meva afició a córrer i jo ens hem reconciliat!