Un 2017 incert. Benvingut!!

Acabar l’any fent una cursa de 10kms abans de menjar el raïm. Acabar-lo amb la sensació que has corregut prou bé, que tens marge de millora però que tornes a tenir el teu punt, tot i les molèsties posteriors.

Menjar el raïm assegut amb el peu esquerre aixecat, com cada any. Aixecar-te amb el suport exclusiu de la teva cama dreta i fer uns petits saltets mentre visualitzes els dotxe mesos que t’esperen. Començar l’any sempre amb el peu dret.

Pensar en objectius i recordar objectius que tenies fa anys. No pensar ni en cap cursa, ni en cap objectiu cronomètric més enllà del desig de voler seguint corrent amb regularitat i tranquilitat.

No ser capaç de visualitzar cap objectiu concret. Pensar que no es pot viure sense objectius. Entristir-te i alegrar-te al mateix temps. Un objectiu pot ser, ha de ser, un repte bonic d’aconseguir, però també cal evitar, i a qui escriu li passa sovint, que es converteixi en una condemna, en un sacrifici per arribar-hi.

Recordar aquella frase de que les històries no es creen sinó que es descobreixen i aplicar-la al teu plantejament. Tenir clar en quina direcció vols caminar sense saber a quin lloc et porta.

Nova feina? Nou pis? Parella? Fills? Més estalvis al banc? Un lloc concret a visitar? 1h45 en Mitja Marató?

Tot allò que podria ser un objectiu concret té un nexe en comú amb qualsevol altre. L’interrogant.

Acàs la vida no és una successió de preguntes més que una certesa?

No tinc ni idea que em portarà ni a on aniré durant l’any que comencem. Això sí, estic ansiós per anar-ho descobrint…

Benvinguts interrogants!

interrogante

Anuncis

Ay, les reconciliacions!

Aviat farà tres anys de la nostra gran ruptura. Quan semblava que anava tot bé i que ja faltava poc per fer un pas definitiu, una part de mi es va esquerdar.

Durant aquests 33 mesos, una part de mi no ha tornat a funcionar igual. M’he pogut anar recuperant, però han estat pocs els moments on he pogut sentir el mateix que llavors.

No la he pogut abandonar del tot, i sempre he intentat tornar-hi, sempre he buscat la manera de fer-ho, fins i tot sent conscient que em faria mal. Vaig arribar a creure que aprendria a viure sense ella, que trobaria algú altre que em donés la sensació de benestar, tranquilitat, satisfacció, i, en definitiva, de felicitat que només em dona ella.

Com cantava en McGregor a Moulin Rouge… silly of me, to think that you can fall in love with me!

I és cert que aquest temps m’ha servit per no idealitzar-la, per conéixer noves maneres, noves persones, de gaudir i sentir-me complet, feliç. Una part de mi em segueix dient que no és bo apostar-ho tot a una carta, que aquesta obsessió, passió, desig, etc va ser ja la que va portar a la ruptura de la primavera de fa dos anys.

Però per molt que la raó em dongui motius per agafar perspectiva torno a sentir palpitacions, ganes de gaudir-la. Torno a tenir la certesa que aquesta plenitud que em dona, que aquesta felicitat que sento quan estic amb ella, no la puc trobar enlloc més.

Perquè a dia d’avui, després ja d’unes setmanes on tornem a buscar el moment per estar junts,  hi ha la sensació d’haver trobat una manera equilibrada de compartir, novament, les nostres vides. Potser no tant esbojarrada com llavors, potser amb més prevencions, potser d’una manera més adulta, ves a saber.

Ens veiem sovint , com als nostres inicis, de vegades al gimnàs, o passejant pel carrer, vorejant la platja, per camins de terra, etc.

Què voleu que us digui, la meva afició a córrer i jo ens hem reconciliat!

Sacrificis

Deixar de veure els amics amb la freqüència que ho feies fins ara. Marxar d’una festa d’aniversari abans d’hora. No quedar-te abraçat a la teva parella un Diumenge al matí perquè aquell dia has de fer allò que diuen “tirada llarga”.  Planificar la setmana comptant dies d’entrenament i dies de descans. Posar-se de malhumor si res o algú et fa canviar aquesta planificació. Rebutjar el sexe amb la teva parella perquè això et treu energia per l’entrenament o cursa que tens el dia següent. Passar poc temps a casa. Deixar de fer d’altres activitats. Passar moltes hores sol, en silenci o escoltant cançons que ja coneixes fins l’avorriment. Tenir dolor a les cames cada dia a totes hores.

Aquests, i d’altres, son alguns dels sacrificis que es poden arribar a fer els mesos previs a una Marató. Aquests, i d’altres, son alguns dels sacrifics fets per un servidor els mesos previs a la Marató de 2014 i 2015.

Recordo, abans d’iniciar el primer pla d’entrenament, com algú em deia: “De què estàs fugint? Necessites una excusa per no estar a casa?”

Potser en aquell moment qui us escriu no era conscient que potser sí que buscava una excusa per fer aquests sacrificis, per sortir corrents. Segurament en aquell moment no eren sacrificis, sino vàlvules d’escapament. Tammateix, els vaig fer convençut. Els vaig fer a consciència i no em penedeixo de res, fins i tot amb totes les lesions i dolors que he patit, i encara pateixo, dos anys i mig després. Res no canviaria a canvi de la satisfacció que vaig sentir en creuar la línia d’arribada de la meva Marató.

Però és cert que avui tinc ganes de passar més temps amb els meus amics. Procuro allargar les estones de festes i si no abraço ningú els Diumenges és més per manca d’opcions que no per manca de desig o ganes. A les meves setmanes hi han entrat les classes de teatre, les classes de ioga on hi poso tota l’energia que puc. I és independent de si hi ha sexe o entrenament el dia abans o el dia després (més probable l’entrenament que el sexe, cal dir). Això em permet, a  més, viure i compartir nous moments, escoltar d’altres veus, noves melodies i no sentir dolor.

Serà que la primavera ens dona d’altres motivacions, però si bé no renego de cap sacrifici per fer la Marató en el passat, i disfruto amb això de fer una petjada rere l’altre, ara mateix em fa molta mandra pensar en una nova Marató.

Serà que ja no cal fugir

.sacrifici

Quan tot se’t gira en contra

El plat de pasta i la hidratació a base d’aigua l’has substituït per cerveses, braves i guacamole mirant un partit de futbol. L’excitació optimista que tant ajuda es veu substituïda per la decepció del resultat d’aquest partit.

Les sabatilles que has comprat recentment per poder córrer còmode et generen molèsties a partir de certa estona si no és que fas uns estiraments que ja has après després de lesionar-te dos peus. La darrera setmana, entre tallers de teatre, visites a espectacles, molèsties al meluc  i d’altres activitats no has pogut seguir el ritme d’entrenaments que portaves fins ara. Perds confiança

Els nous auriculars que has adquirit perquè els anteriors, novament, se t’han trencat, no acaben d’encaixar bé amb el suport del mòbil que portes al braç. A més, aquest suport va tant estret que de tant en tant queda fixat a la tecla de baixar volum i ja t’has quedat sense música en moments on necessitaves aquesta motivació extra. El darrer kilòmetre i mig de la Mitja Marató de Cambrils, p.e.

Per acabar-ho d’adobar, el rellotge GPS no s’ha carregat bé durant la nit abans i just 10 segons abans que comenci la cursa et deixa la pantalla en blanc, sense referències que indiquin el ritme a cada moment. Mires de conectar-hi via aplicacions del telèfon que no aconsegueixen captar el senyal més enllà de fer de cronòmetre. Com que, recordem-ho, el portes al braç i fa de mala manipulació, saps que correràs tota la cursa sense cap referència.

Enlloc de poder agafar ritme des del principi, el primer km és una pujada constant, bastant forta al final, que hauràs de repetir al km 6 quan facis la segona volta.

Res del que m’agrada tenir controlat abans d’una cursa estava al seu lloc ahir al matí.

Tot i així, un cop va començar la cursa el peu no va fer mal. El maluc va descansar de manera que no impedía trepitjar amb força a cada passa. Vaig poder fer la primera pujada amb la llebre de 50’ sense cap dificultat, fins i tot deixant-la enrere abans d’arribar al punt més alt, amb la qual cosa ja veia que les cames responien.

Vaig poder alternar diferents estils de música que em permetien relaxar-me i disfrutar o apretar els dents segons el moment. La BSO de Rocky en plena pujada sempre ajuda.

El fet d’agafar tantes precaucions va permetre que la segona meitat de la cursa fos molt més rápida que la primera, que no fes altra cosa que avançar corredors i tenir una sensació de força i velocitat molt gratificant.

Saber que havia deixat la llebre enrere, que ja no la veia quan feia els girs i que em notava més ràpid va permetre que corrés gaudint les meves sensacions i no pas mortificant-me pel ritme que marca un aparell electrònic.

Fa tres anys vaig fer aquesta cursa en 49’35”. Ahir la vaig fer en 48’10”.

I és que no hi ha cap altre garantia d’èxit que l’esforç, la determinació i la pròpia voluntat de millorar. Fins i tot, quan tot se’t gira en contra.

j1

j2

(imatges de David – @blogmaldito)

Deixo de córrer…. per mi

Les xarxes socials m’avisen que avui fa exactament un any que vaig córrer la Marató. Objectiu convertit en obsessió que va ser asollit. Creuar la línia d’arribada va ser una il·lusió que pensava que mai aconseguiria. Però finalment va ser possible.

Digues-li satisfacció personal, digues-li postureo, però allò que semblava una gran fita personal, ara ja no ho sembla tant.

Córrer per un mateix està bé. Ajuda a millorar la salut, l’estat d’ànim, l’aspecte físic, l’humor, ajuda a meditar, etc. Son moltes les ventatges que té. Però s’han mostrat insuficients.

Fins ara he corregut sol. He corregut per mi.

Ara vull córrer amb vosaltres. I vull córrer per algú altre. Córrer ja no és el projecte. Ara correré per un projecte.

Ajudar a construir un pou en algún poble llunyà on l’accés a l’aigua és quimèric. Ajudar a construir una escola, un centre social, un centre sanitari o un sistema de recollida d’aliments…. encara ho estem debatent amb diferents entitats.

descargadescarga2

Més endavant us explicaré els mecanismes a partir dels quals us demanaré ajuda per col·laborar. Aquest cop, els kilòmetres correguts beneficiaran a algú més que al meu ego!

De debò que espero que m’acompanyeu en aquest projecte. Mai en serem prous!

El cronòmetre és important.. però menys!

Fa dos anys, abans de la meva primera lesió, vaig assolir els que encara avui son les meves millors marques en 10k i MItja Marató. Si pels carrers del barri de  Sant Antoni vaig aturar el cronòmetre als 47’43” seg d’haver-lo engegat, al Passeig Pujades el vaig aturar al cap de 1h46’47”.

Un cop recuperat, vaig tornar a gairebé igualar aquests temps en els mateixos carrers, aturant el rellotge en 48’0” i 1’47’0”. A partir d’aquí, i un cop assolida la distancia de Fidípedes, nova lesió i nova recuperació. Algunes curses  que m’han deixat molt lluny d’aquests registres, amb recaigudes i motius diversos que m’impedien córrer amb sensació de força i confiança.

Ara fa pocs dies he tornat a córrer una Mitja Marató amb aquests registres. De fet, només 10 seg més que fa dos anys, amb unes circumstàncies especials al darrer kilòmetre que em van impedir, com tenia clar fins el km 20,5, millorar el meu temps.

Podriém dir, doncs, que tornem al punt de partida de fa dos anys.

La primera idea que ens passa pel cap és seguir entrenant per millorar aquests registres. Fer una Mitja Marató a un ritme promig inferior a 5 min/km i, fins i tot, baixar de 1h45’ és un objectiu. Quedar-se en els 45 o 46 en una cursa de 10km també és quelcom que em motiva, però com diu el títol, tampoc és el més important.

Però també és cert que fa unes setmanes que torno a disfrutar  d’aquesta afició. Córrer, no amb por de no fer-me mal sinó amb la llibertat d’experimentar i posar-me a prova. I això m’agrada.

És evident que això comporta un millor estat de forma que a la llarga ha de portar millors prestacions a les curses. I és quelcom que m’agrada. Però no és l’únic.

Segurament en breu adquiriré unes sabatilles que em permetin descobrir corriols, roques, desnivells, on la terra i la muntanya substitueixi l’asfalt. Diuen que enganxa!

Avui, per altra banda, m’he inscrit a una nova cursa. La cursa del que considero el meu barri. No és el barri on vaig néixer. Ni tant sols és el barri on he crescut, però sí és on em sento a casa i on he estat i soc més feliç. Gràcia.

És una cursa d’alfalt. I segurament miraré el rellotge quan creui l’arribada. Però mirant el recorregut, sé que l’objectiu no és el cronòmetre.

No serà una mala cursa tot i saber ja avui que no milloraré el meu millor temps. Si només busqués això, buscaria una cursa completament plana. Però si tot fos sempre pla, seria molt avorrit!

perfil_2016.png

Tornem a córrer. Seguim caminant

Molta gent deu estar farta de veure, a les xarxes socials, com amics o coneguts seus expliquen amb detall, paraules i imatges els kilòmetres dels seus entrenaments i el temps que triguen a fer aquests kilòmetres. No els importa si aquestes distàncies son corregudes o pedalades, i si ho són per asfalt o muntanya.

I és cert que aquestes suposades heroicitats interessen sobretot a qui les escriu ( i les viu) i potser a aquells/es amb qui comparteix aquesta afició (i que també expliquen les seves). A la gran majoria no els deu impactar gens.

Per tant, és possible que aquesta entrada tingui cert poc interès, tot i que procurarà ser quelcom més que una taula de resultats.

Això sí, aquest mes de Gener, qui us escriu ha corregut 119.75kms. Ho ha fet dividit en 12 dies d’entrenament, fet que dona una mitja de gairebé 10kms/sessió. El promig de ritme ha estat de 5’22” el kilòmetre però, com passa amb els promitjos, no ho expliquen tot. No expliquen, per exemple, que d’aquestes sessions n’hi ha 3 amb 15 o més kilòmetres els darrers deu dies del mes, amb ritmes al voltant de 5’10” el kilòmetre.

Els promitjos no expliquen com cada cop hem pogut córrer més distància amb menys cansament, ni expliquen com hem pogut córrer més distància amb menys dolor, ni que puguem assumir tirades llargues per asfalt sense rastre de cap lesió.

No expliquen tampoc la barreja de sorpresa i alegria que provoca tornar a viure l’estat mental que es genera quan portes el cos al límit de l’esforç físic. Molt menys expliquen l’estat mental que es genera un cop sobrepasses aquests límits i entres en el mode automàtic de plaer-esforç.

No expliquen, ni aquest ni cap promig, que aquest mes de Gener he tornat a viure sensacions oblidades. Que he tornat a sentir força dins meu, i he tornat a gaudir d’allò que m’agrada fer. I no explica que, després de dos anys de lesions, de patiments, de punxades, els meus dos peus tornen a estar preparats per portar-me allà on jo vulgui que em portin.

No expliquen tot el que ha costat arribar fins aquí, ni l’alegria d’haver-hi arribat.

Perquè el fet de no poder córrer no ens va privar de caminar. No ens va privar, amb por i moltes precaucions, de fer petits passets endavant.

Ara és hora d’anar més lluny. És moment d’anar un xic més ràpid. Perquè tornem a córrer i seguim caminant….

petjades

Cap a on?