Sacrificis

Deixar de veure els amics amb la freqüència que ho feies fins ara. Marxar d’una festa d’aniversari abans d’hora. No quedar-te abraçat a la teva parella un Diumenge al matí perquè aquell dia has de fer allò que diuen “tirada llarga”.  Planificar la setmana comptant dies d’entrenament i dies de descans. Posar-se de malhumor si res o algú et fa canviar aquesta planificació. Rebutjar el sexe amb la teva parella perquè això et treu energia per l’entrenament o cursa que tens el dia següent. Passar poc temps a casa. Deixar de fer d’altres activitats. Passar moltes hores sol, en silenci o escoltant cançons que ja coneixes fins l’avorriment. Tenir dolor a les cames cada dia a totes hores.

Aquests, i d’altres, son alguns dels sacrificis que es poden arribar a fer els mesos previs a una Marató. Aquests, i d’altres, son alguns dels sacrifics fets per un servidor els mesos previs a la Marató de 2014 i 2015.

Recordo, abans d’iniciar el primer pla d’entrenament, com algú em deia: “De què estàs fugint? Necessites una excusa per no estar a casa?”

Potser en aquell moment qui us escriu no era conscient que potser sí que buscava una excusa per fer aquests sacrificis, per sortir corrents. Segurament en aquell moment no eren sacrificis, sino vàlvules d’escapament. Tammateix, els vaig fer convençut. Els vaig fer a consciència i no em penedeixo de res, fins i tot amb totes les lesions i dolors que he patit, i encara pateixo, dos anys i mig després. Res no canviaria a canvi de la satisfacció que vaig sentir en creuar la línia d’arribada de la meva Marató.

Però és cert que avui tinc ganes de passar més temps amb els meus amics. Procuro allargar les estones de festes i si no abraço ningú els Diumenges és més per manca d’opcions que no per manca de desig o ganes. A les meves setmanes hi han entrat les classes de teatre, les classes de ioga on hi poso tota l’energia que puc. I és independent de si hi ha sexe o entrenament el dia abans o el dia després (més probable l’entrenament que el sexe, cal dir). Això em permet, a  més, viure i compartir nous moments, escoltar d’altres veus, noves melodies i no sentir dolor.

Serà que la primavera ens dona d’altres motivacions, però si bé no renego de cap sacrifici per fer la Marató en el passat, i disfruto amb això de fer una petjada rere l’altre, ara mateix em fa molta mandra pensar en una nova Marató.

Serà que ja no cal fugir

.sacrifici

Deixo de córrer…. per mi

Les xarxes socials m’avisen que avui fa exactament un any que vaig córrer la Marató. Objectiu convertit en obsessió que va ser asollit. Creuar la línia d’arribada va ser una il·lusió que pensava que mai aconseguiria. Però finalment va ser possible.

Digues-li satisfacció personal, digues-li postureo, però allò que semblava una gran fita personal, ara ja no ho sembla tant.

Córrer per un mateix està bé. Ajuda a millorar la salut, l’estat d’ànim, l’aspecte físic, l’humor, ajuda a meditar, etc. Son moltes les ventatges que té. Però s’han mostrat insuficients.

Fins ara he corregut sol. He corregut per mi.

Ara vull córrer amb vosaltres. I vull córrer per algú altre. Córrer ja no és el projecte. Ara correré per un projecte.

Ajudar a construir un pou en algún poble llunyà on l’accés a l’aigua és quimèric. Ajudar a construir una escola, un centre social, un centre sanitari o un sistema de recollida d’aliments…. encara ho estem debatent amb diferents entitats.

descargadescarga2

Més endavant us explicaré els mecanismes a partir dels quals us demanaré ajuda per col·laborar. Aquest cop, els kilòmetres correguts beneficiaran a algú més que al meu ego!

De debò que espero que m’acompanyeu en aquest projecte. Mai en serem prous!

Post-cursa?

Ja han passat 16 dies d’ençà que l’objectiu d’aquest blog va ser assolit.

A la darrera entrada, us parlava de les sensacions que havia tingut a la cursa. No era una crònica sobre temps ni marques, perquè en aquell moment em venien al cap d’altres coses…

Ara ja estem en temps de post-cursa, i és moment de fer valoracions. I per valorar, què millor que la fredor dels números!

notes

Objectiu d’acabar la cursa assolit. Objectiu d’acabar per sota les 4h no assolit.

Content de veure que tot i la baixada de ritme, entre el km 25 i el final vaig guanyar posicions (suposo que hi influeixen els abandonaments que hi deuria haver, però no van ser gaires, la veritat).

El mur es va fer present, molt, i fins i tot a dia d’avui, 16 dies després, encara no tinc les cames recuperades de la petita lesió que em va impedir acabar a bon ritme.

Tampoc cal posar notes…. És un resultat excelent! I a més, hi ha diploma!!!

diploma

Potser en aquest enllaç, per a qui l’interessi, podrà veure videos de pas en diferents moments de la cursa. Sortosament ( o no) on és més fàcil trobar-me és en els videos d’arribada!

http://www.zurichmaratobarcelona.es/cgi-bin/buscate.py  (busqueu dorsal 13797)

Ara toca pensar un nou títol al blog. De fet, fins i tot podriem canviar el títol d’aquest article. Estem en els dies posteriors a la primera Marató o en els dies previs a la segona? Potser que estiguem en pre-cursa….

Com hem acabat aquí?

Avui és un bon dia. És un gran dia. És, de fet, un dia que recordaré tota la meva vida.

Avui he acabat la Marató.

En un blog d’aquests s’acostuma a explicar les sensacions que s’han tingut durant la cursa. Explicar els parcials cada 5 kms i donar-li un punt d’heoricitat.

Aquesta la part la resumeixo en el següent paràgraf, perquè no és això de què vull escriure. Però si a a algú li interessa…

Primers 10k en 56:26 (5:38/km). Segons 10k en 56:12 (5.37/km). Tercers 10k en 56:26 altre cop (5.38/km). Quarts 10k en 1h05′ (6.30/km). Darrers 2,195m en 14min 52 seg (6:40/km). Lesionar-me al km 32 i el mur han causat escarafalls, però he canviat el xip (volia baixar de 4h) i m’he proposat acabar-la. Temps final: 4h 08’56”. Ja us aviso que córrer amb dolor fa molt de mal!!

Crec que no oblidaré els darrers metres. Entrar per la Pça Espanya i creuar l’arribada ha estat una gran culminació. Com tampco oblidaré tota la darrera pujada del Paralel. Allò era Walking Dead!

Tampoc oblidré trobar-me durant la cursa a en Ramon, en Carles, en Jaume i la Lena, la Gemma, la Silvia tres cops i els meus compis Nuri i Andrés dos cops (també a l’arribada). Com tampoc oblidaré com he plorat a l’arribada, barreja de satisfacció i dolor a la cama (quasi m’agafen els metges, però estic bé). No oblidaré com he plorat abraçat al meu pare que m’ha vingut a veure a l’arribada. O els missatges d’ànim que tenia al telèfon quan l’he pogut recuperar entre avui i ahir… Laureta, Cugat, mamalotxe, Oscar, cosinet Marcos, Joanra, Ramon, Nuria o el meu exjefe i ara amic Remco,

A tots vosaltres, moltes gràcies!!

Tot això va començar fa cinc anys. El meu amic Cugat em va animar a córrer. Tot neix el Setembre de 2009, i en aquests cinc anys i mig han passat moltes coses. Gent que ha passat i ha marxat. Gent que ja hi era i encara segueix i gent que ha passat i de moment es queda prop meu.

Des de l’inici em vaig repetir el mantra de “paciència i constància”. A més, eren dues actituds que no havia sabut desenvolupar gaire. Poc a poc he anat canviant. He deixat de banda algunes prioritats per assumir-ne de noves. Ara disfruto de tallers teatrals on em puc desenvolupar d’una manera totalment nova per mi, amb resultats espectaculars.

La Marató, aquest blog, han estat una excusa. Era una manera d’acompanyar-me en un camí que volia i necessitava fer. Més del que jo creia!

A hores d’ara, no tinc clar si faré una nova Marató. S’havia convertit en una mena d’obsessió que em tenia bloquejat i ara em sento molt alliberat. Ves a saber si a partir d’ara voldré baixar temps a la propera. Tot podria ser!

Així doncs, objectiu assolit! Hem arribat a la meta de la cursa, però això només és una part del camí. Faré Curses de muntanya, ara? És possible. Deixaré de dedicar-li tants dies a entrenar per fer d’altres coses com el teatre? És probable. Deixaré de córrer? No.

Córrer m’ha canviat. Per dins i fora, i si algú llegeix això us recomano que busqueu allò que us fa vibrar. Allò que us dona satisfacció quan ho assoliu. Pot ser difícil, però valdrà la pena. Avui he corregut els darrers 12kms sense poder gairebé doblegar una de les cames (curiosament, la que no havia patit cap lesió) però amb paciència, i constància, he pogut assolir l’objectiu.

De moment hem arribat fins aquí. A on ens portarà això encara no ho sé, però sí que tinc molt clar d’on venia, i allà no hi vull tornar.

Poc més de 5 anys i 14kgs separen aquestes imatges. Aquesta és la cursa que he estat fent fins ara.

before and after

Deixeu-me descansar dos dies, però al tercer… keep on running!

El dia previ

Ja el tenim aquí. El dia previ.

Aquell dia on fa por sortir de cada per por a lesionar-te. Aquell dia on sembla que tots els músculs s’han posat d’acord per donar senyals d’alarma.

Tot i així, avui era el dia on, amb sensacions completament diferents a les de l’any passat, m’he presentat a recollir el dorsal.

IMG-20150314-00213

Recollit el dorsal, passejant pels stands, mirant les properes adquisicions ja triades Barcelona-20150314-00216

He visualitzat l’arribada pensant en si demà seré capaç d’arribar

IMG-20150314-00225

Fins i tot he participat del PastaParty que han organitzat per agafar encara més forces i confiança

IMG-20150314-00226

i, un cop arribat a casa, preparar tots els rituals.

El meu GPS s’està carregant per tal que demà no hi hagi cap problema.

L’iPod també, amb noves cançons triades aquesta setmana que m’ajudin en moments de feblesa.

I, sobretot, tot preparat per demà!

IMG-20150314-00227Demà ja ens cansarem… Ara, a descansar!!!!

Previs…

La cuina plena de plàtans.

La nevera plena de pasta fresca i pollastre. Els calaixos plens de fruita i verdura

L’armari amb arròs.

Reflex per la cama, tiretes i triptonic per la llaga del peu, silicona per evitar roçadures, una mica de pomada per relaxar tensions…

Roba neta per tenir reservats els pantalons, els mitjons i els calçotets per Diumenge.

Nervis a mil i por a pujar qualsevol escala

Canviant tota la música de l’Ipod amb noves cançons…

Sí, es podria dir que estic en mode pre-marató!

Els previs

Cordar-se les vambes tres cops durant els vint minuts previs al tret de sortida.

Visitar el senyor Roca ( o Poliklin). Tornar-lo a visitar

Preparar la bossa amb dedicació procurant no oblidar res, ni al matí ni, lògicament, la nit anterior quan es deixa tot preparat a la taula. Fer-li una foto.

Emocionar-se a la Fira del Corredor el dia abans d’una cursa en el moment de recollir el dorsal. Fer-s’hi una foto.

Decidir la samarreta, els pantalons, els calçotets i els mitjons pel dia de la cursa amb molta antelació.

Alegrar-se quan t’envien el número del dorsal i comunicar-ho.

Aquests son, bàsicament, en ordre invers al cronològic, els trets més comuns a la prèvia d’una cursa. Podriem allargar la llista, i de fet aquest blog no és més que un relat de situacions encara més prèvies.

Deixant de banda el fet de penjar cançons que em motivin, explicar com ha anat aquest o aquell entrenament, explicar reflexions personals a partir del repte de córrer una Marató, etc. avui ens trobem en la primera part de la fase prèvia de la cursa. Avui ja és part de la cursa. No l’estem corrent, però ja l’estem veient, i fa molt que la vivim.

Per tant, avui m’alegro d’haver rebut el meu dorsal. I sí, també ho comunico!

Dorsal