Ay, les reconciliacions!

Aviat farà tres anys de la nostra gran ruptura. Quan semblava que anava tot bé i que ja faltava poc per fer un pas definitiu, una part de mi es va esquerdar.

Durant aquests 33 mesos, una part de mi no ha tornat a funcionar igual. M’he pogut anar recuperant, però han estat pocs els moments on he pogut sentir el mateix que llavors.

No la he pogut abandonar del tot, i sempre he intentat tornar-hi, sempre he buscat la manera de fer-ho, fins i tot sent conscient que em faria mal. Vaig arribar a creure que aprendria a viure sense ella, que trobaria algú altre que em donés la sensació de benestar, tranquilitat, satisfacció, i, en definitiva, de felicitat que només em dona ella.

Com cantava en McGregor a Moulin Rouge… silly of me, to think that you can fall in love with me!

I és cert que aquest temps m’ha servit per no idealitzar-la, per conéixer noves maneres, noves persones, de gaudir i sentir-me complet, feliç. Una part de mi em segueix dient que no és bo apostar-ho tot a una carta, que aquesta obsessió, passió, desig, etc va ser ja la que va portar a la ruptura de la primavera de fa dos anys.

Però per molt que la raó em dongui motius per agafar perspectiva torno a sentir palpitacions, ganes de gaudir-la. Torno a tenir la certesa que aquesta plenitud que em dona, que aquesta felicitat que sento quan estic amb ella, no la puc trobar enlloc més.

Perquè a dia d’avui, després ja d’unes setmanes on tornem a buscar el moment per estar junts,  hi ha la sensació d’haver trobat una manera equilibrada de compartir, novament, les nostres vides. Potser no tant esbojarrada com llavors, potser amb més prevencions, potser d’una manera més adulta, ves a saber.

Ens veiem sovint , com als nostres inicis, de vegades al gimnàs, o passejant pel carrer, vorejant la platja, per camins de terra, etc.

Què voleu que us digui, la meva afició a córrer i jo ens hem reconciliat!

Serà aquesta? Serà la següent?

Acostuma a sortir de casa ben net. Perfumat.

Li agrada fer-se veure, seduïr, i basa la seva existència en la búsqueda d’aquella que vulgui passar una estona amb ell.

Els anys d’experiència  l’han ensenyat a triar el lloc i el moment més idoni per les seves conquestes. Com passa en aquestes coses, les nits del cap de setmana acostumen a facilitar-ho tot. Hi ha dies, fins i tot, que espera pacientment a altes hores de la matinada i és la desesperació de l’altra qui fa l’esforç de l’aproximació. Conquesta fàcil. Però si ha de seduïr un Dilluns al matí, també ho sap fer. Res és massa complicat per ell.

Sí que és cert que la seva vida és una mica buida. No té excessius problemes en conéixer gent de tot tipus, ni que aquesta gent li demani acompanyar-lo, passar una estona amb ell. Sempre s’acosten a ell amb un somriure i es mostren encantades d’haver-lo trobat, d’haver-lo conegut.

Estones, moments, on ell és passiu. Sempre acaba ella qui tria el moment de finalitzar la trobada. Algun cop, amb les estrangeres, busca algun truc per fer-les allargar una mica més, però aquí tira més d’egoísme que de ganes d’agradar.

És bonic tenir cites, que la gent et demani que l’acompanyis. Que vulgui fer un trajecte de la seva vida amb tu… – sol pensar.

Però per què té la sensació que ell mai tria quin és aquest trajecte?

Per què amb les seves ganes d’agradar, amb la seva necessitat de servir, d’ajudar, es deixa perdre la opció a poder triar?

Per què sempre decideix ella què, quan, on, com i fins quan?

Tombs aquí i allà. Ara amb una. Amb una altra…

Encantat d’haver-te conegut, ha estat un plaer.

Si vols, et dóno el meu telèfon i passo a buscar-te per casa.

Plogui, nevi, sigui de dia, de nit, estaré encantat de tornar-te a veure. Només cal que em truquis.

Però no truquen, mai truquen.

És bonic, mentre dura. Ell busca la manera de fer que el moment sigui bonic. Encara que ell no decideixi res. Encara que ell no sàpiga on es dirigeix. Encara que sàpiga que no hi ha més futur que present. Encara que un cop ella marxi, en breus moments tornarà a buscar algú que s’assegui sobre seu.

Ben net. I perfumat. I torna a començar.

Així d’entretinguda, així de cruel, és la vida d’un taxi.

_DSC0661

Una vida de pilotes

Algú va decidir quan havia de començar el seu trajecte. I va decidir en quina direcció.

Els primers moments de la seva vida van ser bastant senzills. Un camí recte sense interrupcions on avançava a gran velocitat. Tot fluint, com lliscant per la vida, sense sospitar ni per un moment allò que el seu futur l’aguardava.

No va trigar gaire en adonar-se que res tornaria a ser igual. Que la seva vida no tindria res a veure amb aquesta sensació inicial. Buscava el seu lloc però mai el trobava. Quan trobava on recolzar-se, de seguida es veia escopida cap a un altre. Com qui dona pals de cec, la seva vida es va convertir en un estrés constant, rebent cops. De vegades, aquests eren repetits. També hi havia ocasions on aquests s’espaiaven, però va trigar poc a aprendre que els moments de tranquilitat no eren res més que el preludi d’un nou impuls a cop de bufetada cap a un altre lloc on també la rebrien a cops.

La seva existència no tenia cap direcció concreta, i si en tenia, ella no la podia dirigir de cap manera. Algú decidia per sobre d’ella. Ni tant sols ho decidien aquells que havien decidit donar-li vida. Tot estava en mans de l’atzar, del destí. D’aquí cap allà. Bofetada. D’allà cap aquí. Dues bufetades. Així era. Així seguiria sent.

En algun moment, quan s’allunyava dels cops, tenia la sensació que podia tornar al punt d’inici, al, diguem-ne, ventre matern, però de seguida es veia empesa a una nova sèrie de desventures on ella no era res més que un subjecte passiu, que la dirigien d’aquí a allà. D’allà a aquí.

Qui la dirigía? Qui l’empenyia a rebre cops?

Com més cops rebia, més satisfacció veia en la cara dels altres. Satisfacció personal a partir de que ella portés la vida que ells havien pensat per ella, sense que ningú li demanés opinió.

La única manera de deixar de rebre cops era morir, deixar d’existir. Sabia, però, que quan si ella moria no passaria ni un segon a que algú altre agafés el seu relleu. Per tant, procurava mantenir-se dempeus el màxim temps possible, imaginant que, almenys, el seu patiment implicava la felicitat d’algú altre i impedia també el patiment de la seva presumible substituta.  Només això la mantenia viva.

Però això no era vida. Això no es vida. Això, com diria el poeta, és morir lentament. És morir mentre es viu.

Es pot viure de moltes maneres. Amb encerts, errors, i aprenenetatges. Amb cops, amb moments de descontrol. Amb moments on perdem la nostra direcció, amb moments de vertígen per no saber dibuixar un futur ni seguir el camí que ens hi porta.

Però es pot escollir. Estem obligats a escollir, a decidir què volem i què no volem. I quan omplim els nostres dies, les nostres relacions en funció d’això, vivim.

Perquè al contrari de la noia de la història, ningú és una pilota de pinball.

ball-bearings-1297051_960_720.png

Sentit de País, sentit d’Estat

Desitjant ser tant diferents entre sí per acabar sent tant semblants.

Des del moment que molts relats es fan a partir de les enquestes d’opinió, de percentatges, de majories contra minories, de guanyar i/o perdre debats, en definitiva, a partir de la pura aritmètica… el sentit de país, o d’Estat, ha deixat de ser quelcom inqüestionable.

Aquells que deien que la única manera de garantir els drets d’un país, o d’un Estat era tenint totes les eines (vots) possibles, fins i tot insultant o ridiculitzant l’altre s’han trobat darrerament que la caixa d’eines finalment estava més buida d’allò esperat. La gran solució que han plantejat és demanar-li més eines al company del costat, aquell altre a qui el dia abans havien insultat o ridiculitzat. Aquell altre a qui ells mai haguessin deixat ni un cargol.

I així estem avui, sense President allà. Amb un President qüestionat aquí, demanant sentit d’Estat, o sentit de país, a aquells que, per una qüestió de sumes i restes, els donen allò que ells diuen eines de transformació social. Ras i curt, vots.

El mantra on qui governa demana responsabilitat als altres per tirar endavant. La responsabilitat entesa en donar-me la raó (els vots) que jo mai t’he donat, que mai et donaré i si no me’ls dones viurem un món d’incertesa i pobresa per culpa teva, no pas meva.

Així doncs, hem confós el debat sobre models de país, models d’Estat, pel concepte sentit de país, d’Estat.

A partir d’aquesta teoria, hom podria pensar que un servidor és un apàtrida, tota vegada que ni comparteixo el model d’Estat que em proposen allà ni el model de país que em proposen aquí. Allà diran, diuen, que l’únic que aconsegueix la meva actitud és donar suport als d’aquí i els d’aquí diran, diuen, que dono soport als d’allà. I el millor de tot, és que ho exigeixen quan ells mai han donat suport a ningú que no siguin ells mateixos!

El sentit de país, el sentit d’Estat està per sobre de donar, o no, suport a una investidura, uns pressupostos o una qüestió de confiança. La responsabilitat no implica la obligació d’estar d’acord amb els plantejaments d’un altre, sinó també la possibilitat d’estar-hi en desacord. Tenir al cap un model diferent no implica no tenir sentit!

Si el “procés” avança o no, no serà culpa de les CUP. Si el 25 de Desembre hi ha eleccions, no serà culpa del PSOE.

No busqueu culpables de que les coses no es facin quan sou els responsables de que es facin.

Tant diferents que semblen, tant semblants que són!

Imagen1.png

Passar les vacances a casa

Si hi ha quelcom que encara no he fet en unes vacances és agafar la motxilla i marxar ben lluny a descubrir llocs i gent llunyana. Molts països d’Àsia em criden l’atenció, potser per allò del contrast, SudAmèrica, Àfrica i també ciutats europees que encara no he trepitjat. També és cert que aquests viatges els podría fer acompanyat, però diguessim que els plantejaments de viatge ara per ara son més aviat d’una persona.

En contrast, potser com a preparació inconscient d’això, els darrers dos anys sí que he agafat la motxilla per marxar. Llocs propers, alguns per conéixer, com la illa d’Evissa l’any passat, i d’altres coneguts, com del lloc que us vull parlar.

Perquè aquest lloc ja l’havia conegut fa cosa d’un any i mig. Un entorn a partir del qual aprendre diferents aspectes del treball teatral. Aquí en podríeu veure un resum.

Aquest estiu, a més de seguir amb aquest i d’altres exercicis teatrals, l’entorn ha deixat de ser un necessari i facilitador actor secundari i es va convertir en un personatge principal.

He volgut conéixer com cuiden el seu espai. Com no només et reben per fer les tevés activitats sinó també què i com et proposen les seves pròpies. Com son les persones que el cuiden, que el mimen, que el gestionen, i com son les altres persones que el visiten.

Hi vaig anar per tres dies. M’hi vaig quedar quatre. M’hagués volgut quedar més.

Resulta curiós com hi ha llocs, també persones, que fan tant fácil que et sentis a casa. Perquè més enllà de ser cordials, que ho són… Més enllà de cuinar espectacularment, que ho fan… Més enllà de tenir un entorn preciós, que el tenen.. Més enllà de tenir una piscina bucólica, que la tenen… Més enllà de fomentar la col·laboració i el respecte, que ho fomenten… Més enllà que et puguis trobar gent molt interessant compartint amb tu el mateix retir, que t’hi trobes. Més enllà, fins i tot, que tinguis estones mortes on necessites un bon llibre per passar-les, que les tens…

Més enllà de tot això, només veure un cartellet que posa 151-Avinyó a l’autovia de Manresa cap a Vic, quan m’acosto a la Fundació la Plana, jo tinc la sensació de tornar a casa.

Quina sort sentir-se a casa a només una hora del lloc on vius!

laplana

Cames ajudeu-me!

Estava en aquell punt d’edat que, com diu l’actor, un dia li deien senyor i l’altre xavalín. Plena maduresa o adolescencia allargada en excés, ves a saber.

Hom podría dir que era una persona sana i forta. Combinava esport en diferents modalitats, ioga, menjar saludable, petites dosis d’alcohol en cap de setmana i més d’un cigarret que s’autofabricava amb les mans que no impedien que fos gairebé impossible recordar el darrer dia que havia estat malalt.

Les seves cames havien fet kilòmetres i kilòmetres. La seva afició a córrer l’havien definit unes cames que no tenia anys enrere. Aguantaven el seu pes i el transportaven durant minuts, hores a velocitats cada cop més elevades per diferents indrets del món. Se sentia capaç d’arribar a qualsevol punt, per lluny que aquest estigués.

Tenia, però, la sensació d’estar al mateix punt de partida un cop rere l’altre. Com si fes voltes circulars, perverses, que no conduïen enlloc més que no fos els mateixos llocs, els mateixos moments, les mateixes emocions que ja coneixia.

El seu cos ja s’havia acostumat a aquest esforç, i fins i tot ja havia assimilat aquest cercle pervers, com si no hagués cap altre camí alternatiu.

Per això el va sorprendre que, de totes les parts del seu cos, la que fallés fossin les cames.

Podria haver estat el cor, podria haver estat l’estòmac, el cap.. Algun dia podría passar, es deia, però no será mai un problema de cames.

Agafant el tacte de la plastilina amb què jugaba de petit, les seves cames van dir prou. Com el sucre en contacte amb el café, es van desfer. Només va tenir temps d’obrir una mica els ulls per veure com pel seu cantó dret, en forma diagonal, el terra s’acostava a ell.

Una petita pèrdua d’equilibri. A més, ahir vas beure una mica… serà això. Va ser la primera idea que el va venir el cap.

Aficionat a les pel·lícules de Rocky, li feia certa gràcia el discurs de caure i aixecar-se, així que es va aixecar amb relativa fermesa, tot i que notava que quelcom no anava bé.

Potser va arribar a passar un minut fins que el terra, la pedra, es va acostar aquest cop pel costat esquerre de la seva mirada. Nova caiguda. Plof, com un sac. Què coi està passant, aixeca’t!

Potser van haver dos o tres intents més, cada cop més curts, de mantenir-se dempeus. Espantat, no va poder fer res més que quedar-se al terra, notant que una força desconeguda l’empenyia. El seu cos era pla. Totes les seves parts estaven en contacte amb la pedra, sense cap corba que indiqués una postura sana. Clavat a terra, literament.

La força que l’havia portat a acabar una Marató fent els darrers 12 kilòmetres lesionat no la veia per enlloc. No sentia ni la debilitat que li oferien les seves cames en aquell moment. No sentia res. Les cames semblaven mortes.

Van haver de passar uns minuts fins l’actor del principi el va aixecar de manera que s’hi pugués recolzar. Ja torna a brotar sang, ja tornem a estar bé.

Però la columna no el va acompanyar. En quedar-se sol, dempeus, la seva esquena no va suportar el pes i es va inclinar ràpid. Es podia mantenir inclinat, amb dificultats, fins que un genoll es va haver de recolzar sobre aquell terra que minuts abans rebia els seus impactes. El genoll va necessitar de les mans fins que de nou es trobava al terra.

El dia abans, alguns companys havien vist en ell la cara de qui es desploma quan fa el darrer respir. Un exercici l’havia portat a tenir aquesta primera sensació de pèrdua de control del cos. Mirada borrosa, ulls que perden la noció de la seva mirada, pulmons que exploten, pèrdua de tota tensió, coll inclinat que s’ofega fins que un profund suspir torna a activar el ritme cardíac.

Tota la fortalesa que ell creia tenir semblava haver-la abandonat de cop. I assumir aquesta idea el primer pas per tornar a caminar. Aquest cop, però, no van ser necessàries cares sessions de fisioteràpia, ni massatges, ni punxades, ni res semblant del que ja coneixia.

Va demanar ajuda, cosa que nova per ell. Va mirar al seu voltant i des del terra, arrossegant-se, sense cap altra força que la por de la seva mirada, va mirar als ulls de qui el mirava i va venir a dir alguna cosa semblant a: Ara mateix soc vulnerable i no em puc aixecar. Necessito que m’ajudis. No t’estic oferint res, no estic intentant donar-te res ni fer-te res. Només necessito que m’ajudis perquè sol no puc.

I tal com disminuïa la seva freqüència respiratòria, una nova força, una nova energia s’apoderava d’ell. Seguia sense controlar el seu cos, però aquest cop el cos el controlava a ell. Les seves cames es recolzaven sobre quelcom nou que encara no coneixia.

Petites passes de manera patosa, seguides d’alguna correcció per mantenir l’equilibri. Cada vèrtebra es va anar allargant i dues hores després de la primera caiguda el seu cos es va poder mantenir dempeus.

Creure’s fort el va fer caure. Saber-se vulnerable el va fer aixecar-se.

cames cames

Resposta sense preguntes

Es miren i a tots dos se’ls escapa el somriure. De manera instintiva, la mà d’ella es recolza en el seu braç. Probablement, ell faci un lleuger, tímid, tocament a l’esquena com a mostra de proximitat.

Gairebé mai tenen opció de compartir cap estona a soles. Comparteixen estones de ball, festes d’amics, taces de café o de xocolata calenta, sopars i cerveses. I sempre ho comparteixen rodejats de gent.

Casualment, o no, sempre troben la manera de trobar-se. Potser és cert allò que hi ha mirades que no es poden evitar. Converses fugaces, estones ràpides, que mai van més enllà.

I què hagués passat si? Què hagués passat si no…? Si ell hagués o no hagués fet… Si ella hagués fet o no hagués fet…?

Preguntes que mai tenen resposta. La vida dóna moltes opcions i som nosaltres qui els donem resposta, encertada o no. Potser ells dos mai es van fer cap pregunta. Ni a si mateixos ni molt menys a l’altre/a. Potser els va espantar la resposta, vés a saber.

Passen els anys i les preguntes es van oblidant. Altres mans, altres mirades que es creuen en els ulls d’ell i d’ella. S’esvaeix fins i tot el record.

Ironies de la vida, busquem respostes al mateix temps que les respostes ens busquen. Ens movem tant que potser per això mai ens trobem, mai les trobem.  Acàs la pregunta era equivocada? Acàs sí que calia fer-se la pregunta?

I a quina pregunta se suposa que hem de respondre quan la resposta ve a nosaltres, quan la resposta és SÍ?

berlin