Ay, les reconciliacions!

Aviat farà tres anys de la nostra gran ruptura. Quan semblava que anava tot bé i que ja faltava poc per fer un pas definitiu, una part de mi es va esquerdar.

Durant aquests 33 mesos, una part de mi no ha tornat a funcionar igual. M’he pogut anar recuperant, però han estat pocs els moments on he pogut sentir el mateix que llavors.

No la he pogut abandonar del tot, i sempre he intentat tornar-hi, sempre he buscat la manera de fer-ho, fins i tot sent conscient que em faria mal. Vaig arribar a creure que aprendria a viure sense ella, que trobaria algú altre que em donés la sensació de benestar, tranquilitat, satisfacció, i, en definitiva, de felicitat que només em dona ella.

Com cantava en McGregor a Moulin Rouge… silly of me, to think that you can fall in love with me!

I és cert que aquest temps m’ha servit per no idealitzar-la, per conéixer noves maneres, noves persones, de gaudir i sentir-me complet, feliç. Una part de mi em segueix dient que no és bo apostar-ho tot a una carta, que aquesta obsessió, passió, desig, etc va ser ja la que va portar a la ruptura de la primavera de fa dos anys.

Però per molt que la raó em dongui motius per agafar perspectiva torno a sentir palpitacions, ganes de gaudir-la. Torno a tenir la certesa que aquesta plenitud que em dona, que aquesta felicitat que sento quan estic amb ella, no la puc trobar enlloc més.

Perquè a dia d’avui, després ja d’unes setmanes on tornem a buscar el moment per estar junts,  hi ha la sensació d’haver trobat una manera equilibrada de compartir, novament, les nostres vides. Potser no tant esbojarrada com llavors, potser amb més prevencions, potser d’una manera més adulta, ves a saber.

Ens veiem sovint , com als nostres inicis, de vegades al gimnàs, o passejant pel carrer, vorejant la platja, per camins de terra, etc.

Què voleu que us digui, la meva afició a córrer i jo ens hem reconciliat!

Anuncis

No tens cap missió a la vida? Enhorabona!

A les contraportades de dos dels diaris de més tirada del país, acostumes a trobar entrevistes de gent corrent que a la vegada és gent especial. Bàsicament trobes gent que té una història que explicar fins arribar al lloc on es troba en aquell moment.

Acostumen a mostrar unes idees clares que, després d’anys d’esforç i no poques dificultats, han consolidat com pròpies. I és cert que segurament aquestes entrevistes tenen un punt injust en tant que només ens mostren el resultat final (en positiu) i no tant els problemes o les dificultats que han passat. És cert que poques vegades ens expliquen la història d’un fracàs. I és cert que ningú s’ha de sentir desgraciat per no poder tenir una història tant estimulant a explicar. Tantes realitats, tantes històries.

En molts casos, fruit de l’enveja, hom pot pensar que aquells han tingut un exit per haver gaudit d’una sort o d’una sèrie de circumstàncies que fan que tot sigui molt més fàcil. – Ells han pogut perquè ho tenien fàcil i si jo no he pogut no és per res mes que la meva vida ha estat molt més difícil – solen dir. I segurament, en no pocs casos, hom pot estar en l’encert pensant això.

Però si una cosa veig bastant repetida, suposo per allò de només veure el resultat, és la determinació que els ha portat allà. El tenir-ho clar. El fer una aposta coherent amb un mateix. El no deixar-se arrossegar. La permanent búsqueda.

I sabent que molta gent amb la mateixa determinació no sortirà als diaris, i potser ni tant sols tindrà èxit en la seva pròpia missió, un pot barrejar emocions com enveja, admiració i ràbia si ho compara amb la seva quotidianitat.

Suposo que hi haurà qui ho trobarà anecdòtic i pensarà que la seva tranquilita tés suficient per trampejar els dies, però en tot cas, si disposa de blog, ja serà ell o ella qui us explicaria aquesta sensació.

Tot això ve relacionat amb dos flaixos viscuts darrerament.

El primer, va ser una frase que deia: Si creus que no tens cap missió a la teva vida, estàs d’enhorabona, perquè ja en tens una. Trobar-la!

El segon va ser haver de respondre a la pregunta sobre què faria si tingués els recursos (diners) per fer-ho que em fes feliç.

Durant anys no he sabut què respondre a plantejaments tant maximalistes, fins al punt de deixar-m’ho de preguntar assumint que no hi hauria resposta. Sorprenentment, enlloc de buscar una resposta, aquesta va venir a mi.

Una idea de negoci!! Un projecte que no tinc ni idea com desenvolupar. Una idea que no sé si és sostenible econòmicament. Un concepte que, amb variants, ja existeix al “mercat” oferint un producte / servei del estic molt lluny de ser-ne expert. Una bogeria…

Qui sap? Potser en uns anys surto als diaris i tot!

 

mision2

La primera de moltes

Els nervis del primer dia van fer que arribés al lloc de la funció molt abans que aquesta comencés. Pensava que el tranquilitzaria arribar amb temps per poder-se desmentalitzar.

Caminant pels carrers del voltant buscaria aquell nen amagat darrera de tanta correcció. Avui no necessitava treure cap versió correcta de si mateix, més aviat necessitava trobar-se, trobar el seu nen.

No va pensar que aquesta anticipació a l’inici seria compartida per aquells que es disposaven a gaudir d’un espectacle informal. Moltes cares desconegudes compartint espera a l’entrada van provocar l’efecte contrari. Qui  eren aquelles persones? Què pensarien d’ell? Què pensaran d’ell més tard?

Exercicis d’escalfament on era evident la seva poca pràctica. Músculs agarrotats, inseguretat, augment del ritme cardíac… i cap idea.

Tal com va passar durant la Marató, va pensar que poc a poc aniria trobant el to necessari  però aquest cop no sabia quins músculs havia de treballar. De fet, li havien dit que la millor manera de preparar-se era no haver preparat res. I com coi se suposa que es fa, això?

Com qui es llença a una piscina per primer cop, va deixar-se guiar per aquells i aquelles que, ja dins l’aigua, li deien que es llancés. Sabia que si calia, entre tots l’ajudarien a nedar si s’ofegava. Fora de l’aigua, gestos de complicitat de cares conegudes que el miraven només perquè sabien que ell voldria veure-les allà.

Poc a poc, aquelles cares desconegudes que el miraven amb indiferència ara se’l miraven amb curiositat. Després amb un somriure. Al cap d’una estona aquests somriures ja eren més evidents a l’oïda.

Dues hores després, només era capaç de veure la llum del focus sobre seu i els seus companys de funció . Només escoltava el contacte repetit de moltes mans esquerres amb tantes mans dretes que el públic els va regalar…

  • Jo algún dia vull viure això – s’havia dit feia anys.

I tot i ser conscient de com de traïdores son les eufòries iniciàtiques, també era conscient que aquella nit, en aquell bar no finalitzava la búsqueda de cap somni.

Aquell dia el començava a viure.

t

 

Sacrificis

Deixar de veure els amics amb la freqüència que ho feies fins ara. Marxar d’una festa d’aniversari abans d’hora. No quedar-te abraçat a la teva parella un Diumenge al matí perquè aquell dia has de fer allò que diuen “tirada llarga”.  Planificar la setmana comptant dies d’entrenament i dies de descans. Posar-se de malhumor si res o algú et fa canviar aquesta planificació. Rebutjar el sexe amb la teva parella perquè això et treu energia per l’entrenament o cursa que tens el dia següent. Passar poc temps a casa. Deixar de fer d’altres activitats. Passar moltes hores sol, en silenci o escoltant cançons que ja coneixes fins l’avorriment. Tenir dolor a les cames cada dia a totes hores.

Aquests, i d’altres, son alguns dels sacrificis que es poden arribar a fer els mesos previs a una Marató. Aquests, i d’altres, son alguns dels sacrifics fets per un servidor els mesos previs a la Marató de 2014 i 2015.

Recordo, abans d’iniciar el primer pla d’entrenament, com algú em deia: “De què estàs fugint? Necessites una excusa per no estar a casa?”

Potser en aquell moment qui us escriu no era conscient que potser sí que buscava una excusa per fer aquests sacrificis, per sortir corrents. Segurament en aquell moment no eren sacrificis, sino vàlvules d’escapament. Tammateix, els vaig fer convençut. Els vaig fer a consciència i no em penedeixo de res, fins i tot amb totes les lesions i dolors que he patit, i encara pateixo, dos anys i mig després. Res no canviaria a canvi de la satisfacció que vaig sentir en creuar la línia d’arribada de la meva Marató.

Però és cert que avui tinc ganes de passar més temps amb els meus amics. Procuro allargar les estones de festes i si no abraço ningú els Diumenges és més per manca d’opcions que no per manca de desig o ganes. A les meves setmanes hi han entrat les classes de teatre, les classes de ioga on hi poso tota l’energia que puc. I és independent de si hi ha sexe o entrenament el dia abans o el dia després (més probable l’entrenament que el sexe, cal dir). Això em permet, a  més, viure i compartir nous moments, escoltar d’altres veus, noves melodies i no sentir dolor.

Serà que la primavera ens dona d’altres motivacions, però si bé no renego de cap sacrifici per fer la Marató en el passat, i disfruto amb això de fer una petjada rere l’altre, ara mateix em fa molta mandra pensar en una nova Marató.

Serà que ja no cal fugir

.sacrifici

Quan tot se’t gira en contra

El plat de pasta i la hidratació a base d’aigua l’has substituït per cerveses, braves i guacamole mirant un partit de futbol. L’excitació optimista que tant ajuda es veu substituïda per la decepció del resultat d’aquest partit.

Les sabatilles que has comprat recentment per poder córrer còmode et generen molèsties a partir de certa estona si no és que fas uns estiraments que ja has après després de lesionar-te dos peus. La darrera setmana, entre tallers de teatre, visites a espectacles, molèsties al meluc  i d’altres activitats no has pogut seguir el ritme d’entrenaments que portaves fins ara. Perds confiança

Els nous auriculars que has adquirit perquè els anteriors, novament, se t’han trencat, no acaben d’encaixar bé amb el suport del mòbil que portes al braç. A més, aquest suport va tant estret que de tant en tant queda fixat a la tecla de baixar volum i ja t’has quedat sense música en moments on necessitaves aquesta motivació extra. El darrer kilòmetre i mig de la Mitja Marató de Cambrils, p.e.

Per acabar-ho d’adobar, el rellotge GPS no s’ha carregat bé durant la nit abans i just 10 segons abans que comenci la cursa et deixa la pantalla en blanc, sense referències que indiquin el ritme a cada moment. Mires de conectar-hi via aplicacions del telèfon que no aconsegueixen captar el senyal més enllà de fer de cronòmetre. Com que, recordem-ho, el portes al braç i fa de mala manipulació, saps que correràs tota la cursa sense cap referència.

Enlloc de poder agafar ritme des del principi, el primer km és una pujada constant, bastant forta al final, que hauràs de repetir al km 6 quan facis la segona volta.

Res del que m’agrada tenir controlat abans d’una cursa estava al seu lloc ahir al matí.

Tot i així, un cop va començar la cursa el peu no va fer mal. El maluc va descansar de manera que no impedía trepitjar amb força a cada passa. Vaig poder fer la primera pujada amb la llebre de 50’ sense cap dificultat, fins i tot deixant-la enrere abans d’arribar al punt més alt, amb la qual cosa ja veia que les cames responien.

Vaig poder alternar diferents estils de música que em permetien relaxar-me i disfrutar o apretar els dents segons el moment. La BSO de Rocky en plena pujada sempre ajuda.

El fet d’agafar tantes precaucions va permetre que la segona meitat de la cursa fos molt més rápida que la primera, que no fes altra cosa que avançar corredors i tenir una sensació de força i velocitat molt gratificant.

Saber que havia deixat la llebre enrere, que ja no la veia quan feia els girs i que em notava més ràpid va permetre que corrés gaudint les meves sensacions i no pas mortificant-me pel ritme que marca un aparell electrònic.

Fa tres anys vaig fer aquesta cursa en 49’35”. Ahir la vaig fer en 48’10”.

I és que no hi ha cap altre garantia d’èxit que l’esforç, la determinació i la pròpia voluntat de millorar. Fins i tot, quan tot se’t gira en contra.

j1

j2

(imatges de David – @blogmaldito)

No perdre el rastre

Més enllà dels pederastres dels Maristes, en aquest món també hi ha professors i mestres que les paraules càstig, haver de, o pensar no formen part del seu diccionari. Parlen d’estimulació, de voler fer, de sentir. Davant la dicotomia encert-error, hi ha professors que prefereixen la dicotomia encert-aprenentatge.

Mestres que més enllà d’una nota de l’examen, el retorn que fan a l’alumne pot ser una frase escrita per correu electrònic tal com aquesta:

Me n’alegro molt que se t’hagin despertat aquestes ganes d’estar en contacte amb allò que t’omple i et fa feliç, no li perdis mai el rastre!!!

Com tot alumne primerenc, pot passar que aquest no tingui ni idea de què buscar, molt menys com buscar-ho ni on.

Sortosament, els nens son de mena tafaners i segurament davant d’aquest repte és probable que alguns vulguin seguir aquest rastre, com si fossin un Poirot o Holmes qualsevol. Així, buscant resoldre aquest cas, hagin de descartar pistes errònies, personatges i persones que els allunyin de la resolució del cas. Potser han de canviar la seva perspectiva, i usar unes ulleres diferents a les que ja s’han acostumat. Si vols resultats diferents, no esperis trobar-ho fent el mateix, diuen.

En tant que estem acostumats a l’ortodòxia en temes d’educació i creixement, pot passar que molts no entenguin , ja no la idea de voler resoldre el cas, que també,  sinó tota aquesta nova perspectiva necessària que l’alumne necessita. I com tot a la vida, un dia el rastre és molt evident i d’altres son pistes barrejades sense connexió entre sí que no porten enlloc.

Això pot incidir en la tossuderia de qui busca, i hi ha el risc que el cas passi a ser un més dels que queden per resoldre al fons d’un calaix. Serà que no hi ha d’altres que també necessiten ser resolts!

Quan passa això, aquest detectiu, aquest alumne (no oblidem que és un nen) pot tenir la temptació de recórrer al seu mestre demanant-li consell. Què faries? Què se suposa que haig de fer? Què és el correcte? I es pot espantar de què no hi hagi consell per respondre a aquesta pregunta, que no hi hagi res que se suposi que hagi de fer, i que no hi ha res correcte. Es pot espantar de veure que aquestes preguntes encara formen part de l’antic plantejament, de lògiques antigues que no tenen relació amb el cas que l’ocupa.

Ja ho Benedetti. Quan sabíem les respostes, ens van canviar les preguntes.

El bon mestre, però, sí que pot seguir estimulant-lo, proposant-lo més preguntes que respostes, reptant-lo a que segueixi preguntant, buscant, tafanejant, amb la confiança que dóna saber que potser el cas no és tant complicat de resoldre. El bon mestre facilita però no resol. El bon mestre sap que l’alumne trobarà la manera.

I fruit d’aquest treball previ, el nen es pot despertar al cap de cinc anys i adonar-se que res és igual a com era quan va agafar el cas. Pot entendre de manera evident que fa cinc anys encara no estava preparat per resoldre el cas. Pot adonar-se que tot aquest temps s’estava preparant pel dia que la solució vingués a ell i no al revés.

I si això passa, en part gràcies a aquests mestre que el va animar a seguir una intuició, també pot passar que el nen entengui que el cas mai quedarà tancat, que la solució era, efectivament, seguir investigant, seguir aprenent, no deixar de ser tafaner. La clau era no perdre el rastre.

Tot això son coses que poden passar-li a un nen qualsevol. De fet, això li ha passat a un maratonià qualsevol.

65b646_cb868235ef514edabed00a0b3602a459

Ella és qui ho canvia tot

Des del moment que fa acte de presencia ja tens la sensació que quelcom bo està a punt de passar. Té, a més, la virtut d’aconseguir que gairebé tothom fixi els ulls en ella, que augmenti el diàmetre de les pupil·les de qui la mira i que tothom vulgui estar prop seu.

Fins al dia d’avui, no havia fet cap esforç per trobar-me amb ella, per avançar aquest moment, però tenia ganes de veure-la. És com aquella persona a qui fa temps que no veus, que entra i surt de la teva vida però que saps que quan hi és, tot millora.

Quan estic amb ella, tot canvia a millor. Més energía, millor estat d’anim, més ganes de fer més coses.

Podríem afirmar, sense caure en la cursilería, que m’aporta molta més llum.

La llum dels fanals passa a ser llum natural. Les cerveses sustitueixen els cafès. Les cireres, la sindria, ocupa l’espai que fins ara ocupaven les taronges. On fins ara hi havia un jersei, ara hi ha tres samarretes. Els troncs despullats queden tapats per fulles verdes…

No pots fer més que desitjar que arribi. No pots fer res per avançar la seva arribada i, malaurament, no podràs fer res per evitar que torni a marxar al cap d’uns mesos.

No pots fer més que gaudir-la, que disfrutar-la, que utilitzar-la, que viure-la.

Perquè ella és qui ho canvia tot. I ha arribat avui.

Benvinguda primavera!

spring

???