Un 2017 incert. Benvingut!!

Acabar l’any fent una cursa de 10kms abans de menjar el raïm. Acabar-lo amb la sensació que has corregut prou bé, que tens marge de millora però que tornes a tenir el teu punt, tot i les molèsties posteriors.

Menjar el raïm assegut amb el peu esquerre aixecat, com cada any. Aixecar-te amb el suport exclusiu de la teva cama dreta i fer uns petits saltets mentre visualitzes els dotxe mesos que t’esperen. Començar l’any sempre amb el peu dret.

Pensar en objectius i recordar objectius que tenies fa anys. No pensar ni en cap cursa, ni en cap objectiu cronomètric més enllà del desig de voler seguint corrent amb regularitat i tranquilitat.

No ser capaç de visualitzar cap objectiu concret. Pensar que no es pot viure sense objectius. Entristir-te i alegrar-te al mateix temps. Un objectiu pot ser, ha de ser, un repte bonic d’aconseguir, però també cal evitar, i a qui escriu li passa sovint, que es converteixi en una condemna, en un sacrifici per arribar-hi.

Recordar aquella frase de que les històries no es creen sinó que es descobreixen i aplicar-la al teu plantejament. Tenir clar en quina direcció vols caminar sense saber a quin lloc et porta.

Nova feina? Nou pis? Parella? Fills? Més estalvis al banc? Un lloc concret a visitar? 1h45 en Mitja Marató?

Tot allò que podria ser un objectiu concret té un nexe en comú amb qualsevol altre. L’interrogant.

Acàs la vida no és una successió de preguntes més que una certesa?

No tinc ni idea que em portarà ni a on aniré durant l’any que comencem. Això sí, estic ansiós per anar-ho descobrint…

Benvinguts interrogants!

interrogante

Anuncis

Un regal sorprenent

Havia estat pensada com una escena dramática. Personatge que es desmunta fruit de la seva desesperació, de la seva apatía, de la seva falta de perspectives. Com si el drama fos la única sortida per l’actor. Com si l’actor s’hagués de castigar constantment buscant la catarsi. Com si la catarsi fos la única manera.

Tot estava escrit, guionitzat. Quan sentir alegria, quan sentit tristesa, com reaccionar davant els girs argumentals, etc. Petits complements d’atrezzo per fer una escena rodona.

Dies d’estudi, observant els (massa) sense sostres que trobem a la ciutat, observant la seva mirada, com (alguns) es relacionen entre ells abans d’entrar al caixer on els espera un llit de cartró.  Observant que no son una paròdia de si mateixos. No son persones de mitjana edat, amb cabells i barba gris bruta, recolzades sobre un cartró de vi. No, no son això. No son només això.

Com expresar amb convenciment aquesta barreja de melancolía, desesperança, però al mateix temps la renuncia a acceptar que aquesta situació serà permanent? Com guionitzar això? Com representar això?

I partint de la base que allò que li passa al personatge no li està passant a l’actor, encara que l’actor ho senti com a propi, no trobar la resposta a què sent un sense sostre.

Canviar, doncs, el registre, deixar que sigui el personatge qui sorprengui a l’actor i no al revés, aprofitar fins i tot el neguit de no poder-ho “fer bé”. No voler arribar a cap punt concret, ni tant sols al final. No saber on està aquest punt ni com s’hi arriba. Permetre descobrir la història més que crear-la. Descobrir d’altres maneres sense castigar-se.

Soprendre’s i sorprendre. Ser un sense sostre i viure-ho com un regal.

Un regal d’aniversari. Un regal sorprenent.

images

Vull ser Donald Trump

Com es deuria comportar en Donald Trump un cop arribat a casa després de saber-se guanyador de les eleccions?

Quina sensació d’eufòria deuria sentir en veure que ha guanyat unes eleccions tenint en contra, teòricament, els mitjans de comunicació, les elits financeres i fins i tot el Partit polític pel qual es presentava?

Coneixent la història d’aquest personatge, i amb la foto que acompanya aquest text, no ens resulta inverosímil imaginar-lo rodejat d’excessos d’alcohol, sexe i, perquè no, drogues.

trump.jpg

Sense saber la professió d’aquestes senyoretes que l’acompanyen, no seria d’extranyar que fossin professionals del sexe tal i com es parodiava a Regreso al Futuro II en el 1985 alternatiu.

Les seves declaracions i gestos faciliten un perfil basat en el masclisme, el despotisme, racisme, incultura, etc. I és a partir d’aquest perfil que és molt fàcil sentir fàstic per algú així.

Per un actor, pot ser molt interessant tractar d’entendre no només les raons que el porten a comportar-se així sinó aprendre a compartar-se, precisament, així. I la segona no pot anar sense la primera. Segurament, si vulguéssim fer un anàlisi des de la vessant psicològica, o fins i tot pròpiament política, també seria interessant superar els prejudicis i apriorismes per intentar entendre, que no compartir, aquesta manera de fer.

Qui us escriu, més enllà d’haver-se dedicat a la causa pública durant anys, més enllà de tenir un diploma on es llegeix “Licenciat en Psicologia”, també té una vocació actoral que està entrenant i desenvolupant.

Fa tres dies vaig tenir el repte de representar una escena com la que mostra la imatge. Donald Trump passat de voltes rodejat de professionals del sexe que es barallaven per estar amb ell en un ambient d’alcohol i drogues.

I és fàcil imaginar el vici i al mateix temps pel despreci que pot sentir un home així en aquesta situació. Donald Trump fent un casting de putes!! Però és precisament aquesta falta d’empatia la que et pot impedir posar-te en el seu paper.

I qui us escriu no va saber-ho fer, però vol saber-ho fer.

Qui us escriu vol provocar-se i provocar.

Qui us escriu vol sortir d’una zona de confort i arriscar-se.

Qui us escriu no vol sentir-se condicionat pels seus valors en crear un personatge.

Qui us escriu vol ser capaç de representar amb èxit qualsevol escena.

Qui us escriu vol pensar i sentir com pensa i sent Donald Trump.

Qui us escriu, en definitiva, vol ser Donald Trump.

Els independentistes que volen fer un país on està bé que un professor abusi sexualment dels seus alumnes

220px-esglesia_i_convent_de_les_saleses

De les moltes notícies que he llegit, escoltat durant els darrers mesos, n’hi ha una que em toca de prop. En tant que ex – alumne d’una escola on molts dels professors han reconegut haver fet tocaments als seus alumnes, és fàcil qüestionar-se els valors amb què un ha crescut quan molts d’ells venen donats per persones tant menyspreables. Sobretot quan, a més, també ets ex – alumne d’aquests professors.

És fàcil, des de la raó, ser crític amb tot això i descartar-ho, però treure’s de sobre aquesta sensació de brutícia, d’estafa, d’engany no ho és tant. No és sentiment de culpa, ni molt menys. No és ràbia, o no només és això, i si bé diuen que és bo mirar al futur sense llepar-se les ferides del passat, seria un cínic si no hi fes gens de cas.

Més enllà d’això, avui llegeixo als diaris que els grups polítics del Parlament de Catalunya han obligat al Govern personar-se com acusació en aquests casos. Fins ara, argumentaven per no fer-ho que la Fiscalia ja actúa, que els delictes han prescrit, etc. Que sí, que molt diàleg amb les víctimes, molt elaborar protocols perquè no torni a passar (encara que l’escola hagi demostrat que no els va cumplir) però no cal personar-se políticament perquè la justicia ja fa el seu camí.

Curiós, si més no, que aquells que diuen que les lleis no poden limitar la democràcia, que no ens podem amagar en terminología jurídica per evitar afrontar un conflicte polític (consti que estic d’acord amb aquesta afirmació), giren l’argument com un mitjó per evitar afrontar aquest conflicte social, educatiu, ciutadà… ergo polític.

I usant els mateixos silogismes que ells mateixos usen (si no estàs d’acord amb mi no estàs d’acord amb la democràcia, ergo estàs a favor de la dictadura i opressió, ergo etc etc) hom podria afirmar que molts independentistes, els partits que donen suport al Govern, o el mateix Govern està a favor que a les escoles es toqui, es violi, o s’abusi de nens a les seves aules per part dels seus professors.

I, evidentment, seria un disbarat afirmar això. Seria una fal·làcia exagerada, portada a l’extrem que pretén vomitar odi des de la demagògia contra un sector de la societat. Ho seria, i el títol d’aquest article també ho és. És injust, erroni, i mentider.

Per això no m’agrada usar silogismes. Per això no m’agrada que ells els usin.

Així doncs, espero que tothom deixi de fer regles pels altres i excepcions un mateix. Que deixi de fer judicis de valor a partir només de la seva  situació, creença o opinió, perquè a l’igual que l’argumentari d’aquest article, és capciós.

Deixem de buscar la gracieta per explicar les incoherències de l’altre a partir de la nostra certesa.

Dit això, sense generalitzar sobre ningú, m’alegra que el Govern, encara que a contracor, sigui acusació en aquest tema. És massa seriós per banalitzar-ho en terminología de debat polític.

La navalla d’Ockham i el meu avi.

navaja

En igualtat de condicions, l’explicació més senzilla sol ser la més probable (tot i que potser tampoc és la certa) diu aquest plantejament filosòfic de fa uns 800 anys.

I és cert que a mida que anem aprenent, ens anem convertint en especialistes en anar més enllà de la primera impressió. Sempre trobem un perquè, un com, un motiu que pugui explicar qualsevol gir inesperat. Teories, regles de tot tipus que ens permeten explicar, justificar o fins i tot entendre qualsevol entorn per molt canviant que aquest sigui. Sociologia, en diuen alguns.

En tant que hedonistes, però, molts cops caiem en l’error subjectiu de fer teories pels altres i excepcions per nosaltres. Així, allò que és senzill de veure en els altres amb una sola teoria, es veu afectat per milers de teories que expliquin el nostre comportament, encara que sigui exactament igual que aquell que critiquem en l’altre.

Potser per això, com fa poc comentava amb una amiga, de vegades és bo sortir d’un mateix com a subjecte i veure’s des de fora, com a subjecte. Treure’s els condicionants personals per tal de trobar una explicació, potser senzilla, potser incerta, sobre què fem, per què ho fem o fins i tot quines conseqüències té allò que fem en els altres. De vegades, aquest exercici, facilita les conclusions més del que ens pensem.

Uns 720 anys després d’aquesta teoría el meu avi, equivocat o no, va decidir que a partir de llavors la seva vida estaría marcada, i molt, molt més potser del que ell mateix esperava, per una explicació molt senzilla. Va formar part d’un dels bàndols que va combatre a la Guerra Civil. Anys de ferides que el van acompanyar fins al seu darrer alè, de tancaments i treballs forçats, de visites continuades a la presó, de penúries econòmiques i d’una certa amargor en el seu caràcter que jo només trobava explicació en la seva avançada edat quan el vaig conéixer.

Segur que hi havia altres maneres de fer, altres llocs on mirar. Però ell va decidir que allò no estava bé. Que els seus fills (entre ells la meva mare), que els seus néts (entre ells jo) a qui encara no coneixia es mereixien viure en un món millor que el seu. I si per haver de construir aquest futur millor, havia de fer horrible i dur el seu present, així seria. Així va ser.

I estic segur que el motius que van portar a tres anys de Guerra Civil son molts i diversos. Segur que van haver errors estratègics des del bàndol republicà, lluites de poders, interessos que expliquin perquè uns van guanyar i altres vam perdre. Llibres, enciclopèdies, manuals de política, de guerra, d’economia, de psicología, que expliquen amb detall els comportaments d’uns i altres.

Han passat 80 anys i encara pots escoltar anarquistes, nacionalistes, comunistes, socialistes culpant-se entre ells sobre qui va ser el culpable de que aquest país patís una dictadura durant 40 anys. I potser será una visió romántica dels propis antecedents familiars, però no sé si el meu avi era anarquista, comunista o socialista. Ni tan sols m’importa saber-ho. Però va estar on havia d’estar. Davant de qui havia d’estar. Lluitant contra qui havia de lluitar.

I més enllà de tots els articles llegits els darrers dies, dels motius d’uns i altres, de comitès, congressos i votacions, ja hi haurà pensadors, opinadors, politòlegs, estrategues que m’explicaran què va passar i per què al carrer Ferraz  l’1 d’Octubre de 2016. I sé que hi haurà més d’una explicació, sé que no totes elles seran senzilles, i que hi ha molts aspectes a tenir en compte abans de precipitar-se en una conclusió.

Però, seguint els preceptes d’Ockham, el meu cor, el meu avi, la meva sang em diu que em sento en obligació d’estar allà on ell va estar. D’estar davant de qui ell va estar. Lluitant contra els néts d’aquells contra qui ell va lluitar. M’ho deia fa 18 anys i m’ho diu avui.

Segurament vas ser tu, avi, qui em va posar en avís de que això podria passar. Segurament vas ser tu qui em va començar a plantejar els primers dubtes…

Només em queda la satisfacció personal, com a premi de consolació, de no haver contribuit a això de cap manera. De no haver tacat les meves mans amb una traició així. De no haver permès que ningú pugués tacar les meves mans, ni el meu vot, amb una traició així.

Sort que et vaig fer cas. Aquest no hagués estat mai el teu lloc. Tampoc pot ser el meu. Ja no.

 

Sentit de País, sentit d’Estat

Desitjant ser tant diferents entre sí per acabar sent tant semblants.

Des del moment que molts relats es fan a partir de les enquestes d’opinió, de percentatges, de majories contra minories, de guanyar i/o perdre debats, en definitiva, a partir de la pura aritmètica… el sentit de país, o d’Estat, ha deixat de ser quelcom inqüestionable.

Aquells que deien que la única manera de garantir els drets d’un país, o d’un Estat era tenint totes les eines (vots) possibles, fins i tot insultant o ridiculitzant l’altre s’han trobat darrerament que la caixa d’eines finalment estava més buida d’allò esperat. La gran solució que han plantejat és demanar-li més eines al company del costat, aquell altre a qui el dia abans havien insultat o ridiculitzat. Aquell altre a qui ells mai haguessin deixat ni un cargol.

I així estem avui, sense President allà. Amb un President qüestionat aquí, demanant sentit d’Estat, o sentit de país, a aquells que, per una qüestió de sumes i restes, els donen allò que ells diuen eines de transformació social. Ras i curt, vots.

El mantra on qui governa demana responsabilitat als altres per tirar endavant. La responsabilitat entesa en donar-me la raó (els vots) que jo mai t’he donat, que mai et donaré i si no me’ls dones viurem un món d’incertesa i pobresa per culpa teva, no pas meva.

Així doncs, hem confós el debat sobre models de país, models d’Estat, pel concepte sentit de país, d’Estat.

A partir d’aquesta teoria, hom podria pensar que un servidor és un apàtrida, tota vegada que ni comparteixo el model d’Estat que em proposen allà ni el model de país que em proposen aquí. Allà diran, diuen, que l’únic que aconsegueix la meva actitud és donar suport als d’aquí i els d’aquí diran, diuen, que dono soport als d’allà. I el millor de tot, és que ho exigeixen quan ells mai han donat suport a ningú que no siguin ells mateixos!

El sentit de país, el sentit d’Estat està per sobre de donar, o no, suport a una investidura, uns pressupostos o una qüestió de confiança. La responsabilitat no implica la obligació d’estar d’acord amb els plantejaments d’un altre, sinó també la possibilitat d’estar-hi en desacord. Tenir al cap un model diferent no implica no tenir sentit!

Si el “procés” avança o no, no serà culpa de les CUP. Si el 25 de Desembre hi ha eleccions, no serà culpa del PSOE.

No busqueu culpables de que les coses no es facin quan sou els responsables de que es facin.

Tant diferents que semblen, tant semblants que són!

Imagen1.png

Passar les vacances a casa

Si hi ha quelcom que encara no he fet en unes vacances és agafar la motxilla i marxar ben lluny a descubrir llocs i gent llunyana. Molts països d’Àsia em criden l’atenció, potser per allò del contrast, SudAmèrica, Àfrica i també ciutats europees que encara no he trepitjat. També és cert que aquests viatges els podría fer acompanyat, però diguessim que els plantejaments de viatge ara per ara son més aviat d’una persona.

En contrast, potser com a preparació inconscient d’això, els darrers dos anys sí que he agafat la motxilla per marxar. Llocs propers, alguns per conéixer, com la illa d’Evissa l’any passat, i d’altres coneguts, com del lloc que us vull parlar.

Perquè aquest lloc ja l’havia conegut fa cosa d’un any i mig. Un entorn a partir del qual aprendre diferents aspectes del treball teatral. Aquí en podríeu veure un resum.

Aquest estiu, a més de seguir amb aquest i d’altres exercicis teatrals, l’entorn ha deixat de ser un necessari i facilitador actor secundari i es va convertir en un personatge principal.

He volgut conéixer com cuiden el seu espai. Com no només et reben per fer les tevés activitats sinó també què i com et proposen les seves pròpies. Com son les persones que el cuiden, que el mimen, que el gestionen, i com son les altres persones que el visiten.

Hi vaig anar per tres dies. M’hi vaig quedar quatre. M’hagués volgut quedar més.

Resulta curiós com hi ha llocs, també persones, que fan tant fácil que et sentis a casa. Perquè més enllà de ser cordials, que ho són… Més enllà de cuinar espectacularment, que ho fan… Més enllà de tenir un entorn preciós, que el tenen.. Més enllà de tenir una piscina bucólica, que la tenen… Més enllà de fomentar la col·laboració i el respecte, que ho fomenten… Més enllà que et puguis trobar gent molt interessant compartint amb tu el mateix retir, que t’hi trobes. Més enllà, fins i tot, que tinguis estones mortes on necessites un bon llibre per passar-les, que les tens…

Més enllà de tot això, només veure un cartellet que posa 151-Avinyó a l’autovia de Manresa cap a Vic, quan m’acosto a la Fundació la Plana, jo tinc la sensació de tornar a casa.

Quina sort sentir-se a casa a només una hora del lloc on vius!

laplana