Quan l’insult ens omple la panxa i ens buida l’esperança

  • Aznar és un tio perillós que no sabrà com afrontar els problemes reals del país un cop arribi al poder. Quatre dies, durarà.
  • Bush (fill) és un ignorant. Un sheriff de pacotilla que no té cultura, ni idea de política internacional. Un pobre borratxo de poble cregut que no sap d’economia. Un nen de papà. Quatre díes, durarà.
  • Rajoy no s’entera de res. Només llegeix el Marca i diu quatre frases que algú li ha escrit. Només cal sentir les tonteries que diu. Quatre dies, durarà.
  • Trump té en contra els propis republicans. És un masclista, racista, xenòfob, sense cultura que ha portat a fallida totes les empreses que ha tocat. És impossible que guanyi.

És més, els votants, tots els votants, però tots eh, sense excepció, que voten o han votat aquestes opcions son uns racistes ignorants que no representen la majoria de població. Gent manipulada, inculta, que es deixa emportar per missatges simples sense anar més enllà. De fet, no saben ni què estan votant, i el temps s’encarregarà de demostrar-ho. Perquè, a més, ells son minoría.

Nosaltres, que som alternativa a tot això, som gent que mira pel progrés, que elaborem el nostre vot a partir de raonaments ideològics, econòmics, socials molt més elaborats, molt més eficaços, molt més cultes. Perquè, a més, nosaltres som majoria.

I amb aquests resums, sentint-nos superiors moralment a aquells a qui diem combatre, ens anem a dormir amb la panxa contenta pensant què afortunat és el món de tenir-nos. Perquè nosaltres sabem com s’han de fer les coses.

I ens despertem i ens adonem que Aznar va guanyar i va durar 8 anys. Que Bush va guanyar i va durar 8 anys. Que Rajoy va guanyar i ja va pel camí del sisè. O, avui, de nou, ens despertem amb la noticia de la victoria de Trump.

Però això no ens farà reaccionar. Ens tornarem a mirar el melic i quan anem a dormir, encantats d’haver-nos conegut, ho reduirem a com de bons som i com de dolents són. Direm que la majoria s’ha equivocat, que no sap què vota. I recordarem quan pensavem

Le Pen és un bluf. França és la cuna d’Europa, mai acceptarà un President racista d’extrema dreta. A França son prou inteligents per no creure’s aquests missatges tant simples que diu. Durarà quatre dies. Només s’aguantarà per aquest home i ningú li farà el relleu, molt menys ho podrà fer la seva familia. Mai guanyarà….

Segur?

descarga

Anuncis

El teu amic, el teu pitjor enemic

Per molt que l’alimentis, mai en té prou. És golafre, molt golafre. Insaciable. Sempre vol més, sempre vol créixer. És inconformista, mai es conforma amb alternatives que no siguin aquelles que ell realment vol.

No és empàtic, gens empàtic. Res ni ningú és tant important com ell. En qualsevol tema de conversa, ell sabrà posar-se al davant. És prou hàbil (son anys d’experiència) per fer-ho possible.

Acostuma també a mostrar certa agressivitat verbal, en tant que les converses on ell és present acostumen a venir farcides de retrets i xantatges. Qualsevol conversa, de fet, és un combat que ell ha de guanyar. Difícil saber si els guanya, però és cert que mai perd.

Li agradar donar consells a partir d’una seguretat en sí mateix que el fa creure immune a l’error. És cert que hi ha qui diu que sempre dóna els millors consells, però aquests consells solen ser, diguem-ne, de poca creativitat social.

Insistent ell, li agrada fer-se veure. Disfruta d’estar present a tot arreu ja que també és cert que quan no se’l veu a prop, quan se’l troba a faltar, la teva vida pot ser molt dura. Xantatgista com és, li agrada abandonar a qui l’estima de tant en tant per fer-se més necessari a partir de la seva absència.

Però un cop l’abraces, ell et controla. Un cop hi confies, ell et domina.

Com més l’alimentes, més en vol. Demanaràs als altres que t’ajudin a alimentar-lo. És més, aquesta necessitat d’alimentar-lo pot ser el motor principal de la teva relació amb els altres.

Fins que s’apoderi de tu. Fins que deixis de ser tu. Fins que deixis de ser imperfecte, imperfecta. Fins que deixis de tenir dubtes. Fins que la teva certesa et mostri només els encerts propis i els errors aliens.

Fins que enlloc de valorar, envegis. Fins que enlloc d’estimar, vulguis. Fins que enlloc d’escoltar, només parlis. Fins que enlloc de ser persona, siguis una caricatura.

Fins que tot tu, només sigui ego.

Maleït ego.

 

ego

Una història d’una nit

A partir del que explicaven els seus companys de classe al pati, l’Albert s’havia adonat que el format tradicional de familia no era, ni molt menys, l’únic possible. Fins i tot, potser ni tant sols era el menys freqüent.

Pares separats, fills adoptats, families monoparentals, monomarentals, pares homosexuals, mares lesbianes… Nens i nenes d’origèn africà o asiàtic adoptats per parelles que no podien tenir fills pels seus propis medis.

També hi havia algun nens i nenes, com ell, que vivien amb el seu pare i mare. Retrats de familia al menjador amb somriures de complicitat que deixen dolor a la mandíbula de tant forçar-los.

Per això no entenia què feia en aquell banc, a la porta del director, mentre els seus pares eren dins el despatx tractant d’explicar allò que a ell li semblava tant normal. Amb només una frase, havia escandalitzat als seus companys de classe i espantat al seu mestre.

  • Els meus pares no s’estimen com nòvios. Mai han estat novios.

A l’escola es pensaven que era la típica tonteria d’un nen de 10 anys que volia cridar l’atenció d’una manera, diguem-ne, imaginària. El director del CEIP, els seus mestres fins llavors sempre s’havien reunit amb els seus pares sense cap problema, sense cap tensió. Fins i tot alguna mestra havia sentit enveja de la complicitat que aquella parella, els pares de l’Albert, mostraven a tot moment.

  • Però com que no sou parella? Si sempre heu vingut junts a tot. I segons ens consta, viviu junts tots tres!
  • Sí, sí… vivim els tres junts. Pare, mare i fill.

El director no entenia res.

  • Però llavors? És que hi ha alguna cosa que no sapiguem o que hagi descobert l’Albert? Potser un de vosaltres no és…. – No sabia com acabar la frase sense mostrar-se sapastre.
  • No, no és res d’això, tranquil! – L’Anna el va evitar el mal tràngol i el va tallar a temps – Nosaltres som els seus pares. Pare i mare. I sí, vivim junts. I ens estimem tots molt I fem una familia unida però l’Albert té raó. El seu pare I jo no som ni mai vam ser parella. Es podría dir que ho vam ser les primeres 24 hores d’haver-nos conegut i a partir de la que feia 25 vam ser íntims amics.

24hores-pagina

  • I l’Albert ja ho entén, això?
  • L’Albert? Ara comença a fer-se preguntes perquè algun cap de setmana un dels dos no hi és, o algunes vacances no les passem plegats, i li anem explicant tant bonament com podem. Tots dos l’estimem amb bogeria, nosaltres ens estimem amb bogeria, i compartim la manera com volem educar-lo, i això inclou aquesta escola.,
  • Però com és possible? – ara és el director qui tallava. Si ho he entès bé, vau tenir un fill sense ser parella i viviu junts compartint la vida sense ser parella educant un fill plegats sense parella.
  • Llavors, què sou?

Sense mirar-se, i sense haver-se posat d’acord, gairebé al mateix temps van respondre allò que ja s’havien respòs molts anys enrere. Allò que es van respondre el dia que van decidir que no es conformaven en ser amics. De fet, es podria dir que ni ho van decidir. La seva resposta llavors va ser igual d’esponània que ara.

  • Som familia

Per tu, iaio Paco

Val a dir que no vam tenir ocasió de compartir gaire temps. I en el temps que vam compartir, o jo era massa jove o tu eres massa gran. No vam poder trobar el punt just de poder gaudir completament l’un de l’altre. Serà cert allò que diuen, però, que hi ha energies que van més enllà d’allò racional, i segurament també per la influència de la teva filla, que a la vegada és la meva mare, hi ha una part de tu que està present en mi.

Del poc que sé de tu, vas ser un dels combatents que va lluitar durant la Guerra Civil contra l’aixecament militar del dictador. Això va fer que acumulessis diferents ferides la resta de la teva vida.  Vas ser un prisoner als camps de concentració durant dos anys. Vas viure sota permanent sospita fins al punt que sempre que el dictador visitava la ciutat, tu visitaves la presó “per precaució”. Persona amb gran determinació, carácter fort.  Pare de tres fills i tres filles, diria que no parlaves català però vas fer de Catalunya la teva terra.

Tot això va fer que desenvolupessis un carácter potser més amarg quan jo et vaig conéixer. Tu ja rondaves els 80 i deuries estar massa cansat, massa injustament castigat, per seguir o suportar les corredisses d’un nen petit. Curiosament, la que durant la meva infància va ser “l’habitació del iaio paco” va acabar sent la meva habitació d’adolescència.

Els anys posteriors, quan ja no hi eres, també vaig acabar fumant tabac de liar. També vaig afegir el color lila al vermell i el groc per dibuixar la bandera que representava el meu ideal de llibertat i de progrés. A la meva manera, vaig voler també estar al costat del que aquells fills de puta anomenaven “els vençuts” i també, sense la valentía que vas tenir tu, vaig decidir que aquesta lluita fos la meva lluita, fos fins i tot el motor principal de la meva vida. Segurament ni tu ni jo vam voler acceptar una visió monolítica de la història i. com diria l’escriptor, tot i ser vençuts ens vam resistir a ser convençuts.

Una mica de tot això, més enllà de portar el teu cognom, m’ha portat a pensar repetidament que una part de tu està dins meu. I reconec que és una part que sempre m’ha agradat portar.

Difícilment, doncs, podria explicar el perquè dels meus gairebé 20 anys de militància socialista  sense fer referència a tu. Si la meva sang, en tots els seus sentits, és vermella no és per cap altre motiu que és, precisament, la teva.

I per això, sense haver-te conegut, puc imaginar la ràbia, la tristesa, la decepció, que haguessis sentit si els teus companys haguessin negociat la victoria del dictador. Sé que mai haguessis donat peixet a aquells desgraciats de camisa blava.

Resulta, però, que els seus néts avui ja no son dictadors. Intenten fer-nos creure que això de la democràcia i la llibertat és una cosa d’ells (què cínics, eh?). Intenten fer-nos creure que posar en valor el teu record és remoure el passat. Intenten fer-nos creure que la seva visió és la bona, i la nostra és fruit del ressentiment (et sóna, això?)

Lamento dir-te que seguiran dirigint el govern de l’Estat. Ja ho havien fet en els darrers anys, però aquest cop ho han fet amb l’ajuda dels que se suposa que us teníem a vosaltres com a referents. Amb l’ajuda dels que se suposa que serien els teus companys, els meus companys.

Ara els catalans treiem pit perquè ens hem mantingut amb el NO, cosa que manifesta el nostre compromís irrefutable amb el lloc de la batalla que ens toca. Potser, digues-me mal pensat, hem après de l’error que de fer aquí, fa quatre anys, el mateix que ara critiquem que ells fan allà. Mirar a un altre lloc i deixar que la dreta governi.

Només em queda la satisfacció personal, com a premi de consolació, que aquest cop no he contribuit a això de cap manera. Les meves mans no estan tacades.

Perquè segurament vas ser tu qui em va posar en avís de que podria passar. Segurament vas ser tu qui em va començar a plantejar els primers dubtes….

Sort que et vaig fer cas.

I precisament  per fer-te cas, perquè tenies raó… no vull sentir vergonya de portar el meu nom en segons quins carnets. Ja no

.hand-tearing-apart-contract-26229575.jpg

Sobre cafès

cafe

Amb aquesta costum d’utilitzar-la pel seus interessos uns i altres, si un entra en aquest món de les xarxes socials s’adona que la nova mostra del conflicte Catalunya-Espanya és l’anècdota viscuda per un músic en una cafeteria d’un vaixell en el moment de demanar un cafè amb llet. Sembla ser que el cambrer no el va entendre i a partir del desencontre el músic ho ha denunciat publicant la fotografia del cambrer.

Uns diuen que el cambrer no va voler entendre el català. La seva resposta donant a entendre que ell podria entendre castellà, anglès, francés, gallec o italià però no pas el català donen a entendre aquesta idea.

D’altres diuen que el cantant és poc menys que un buscabregues per no parlar en castellà directament i poc menys que nazi per señalar-lo publicant-ne la imatge.

I com que estem en un món dual on un s’ha de posicionar en el SÍ-NO, i hem de tenir opinió i postura de tot, ja tenim el debat servit. Curiosament, el debat, tornem-hi, ja no és qui té raó dels dos sino que és un capítol més d’un procés polític.

I com que malèvol entomar un debat des d’aquesta simplicitat, sí que voldria deixar escrites algunes reflexions

És cert que segurament jo hagués demanat al cafè amb llet en català.

És cert que quan demano quelcom en català i em responen en castellà, jo segueixo usant el català (que no el parli l’altre no implica que no l’entengui, així que no veig el problema).

És cert que si algú em demana educadament que usi el castellà perquè no l’entén, no dubto ni un segon en fer-ho. També és cert que si algú em respòn en castellà amb aquell to de “no voy a cambiar mi idioma” és molt factible que segueixi usant el català sense cap esforç en canviar. No fotem.

De fet, estic fart de rebre lliçons sobre “bilingüisme” de part d’aquells que no parlen els dos idiomes, d’aquells que el defensen com un pas previ a parlar directament en castellà.

Perquè resulta que a l’igual que li ha passat al músic, jo també he tingut situacions com les que ha viscut ell. He procurat reconduir-les de manera que sempre he trobat la manera de comunicar-me amb l’altre sense problemes. Quan ha hagut algun indici de conflicte, hi he pensat per entendre a que es deu i, en tot cas, a canviar o reafirmar alguna de les meves conductes. Potser si em trobés una intolerancia generalitzada a algun establiment o tipus de negoci, en podria fer una crítica global amb un article en aquest mateix blog. Procuraria reflexionar en veu alta (o amb lletres teclejades) quines sensacions em provoquen una o altre conducta.

Però mai senyalaria algú que es guanya la vida servint cafès a les 8h del matí en un ferri aprofitant que tinc molts seguidors. Ho trobo injust. Injust i covard. No crec que la imatge d’un cambrer gallec sigui la manera de mostrar una denúncia que puc compartir.

Això sí, cada extrem troba més ratificada la seva postura i més intransigent la postura de l’altre.

Vagi per endavant, doncs, la meva empatía per tots dos. De fet, si aquests dies demano café amb llet, tinc molts números que la resposta sigui: – amb llet o amb gel?

 

 

No tens cap missió a la vida? Enhorabona!

A les contraportades de dos dels diaris de més tirada del país, acostumes a trobar entrevistes de gent corrent que a la vegada és gent especial. Bàsicament trobes gent que té una història que explicar fins arribar al lloc on es troba en aquell moment.

Acostumen a mostrar unes idees clares que, després d’anys d’esforç i no poques dificultats, han consolidat com pròpies. I és cert que segurament aquestes entrevistes tenen un punt injust en tant que només ens mostren el resultat final (en positiu) i no tant els problemes o les dificultats que han passat. És cert que poques vegades ens expliquen la història d’un fracàs. I és cert que ningú s’ha de sentir desgraciat per no poder tenir una història tant estimulant a explicar. Tantes realitats, tantes històries.

En molts casos, fruit de l’enveja, hom pot pensar que aquells han tingut un exit per haver gaudit d’una sort o d’una sèrie de circumstàncies que fan que tot sigui molt més fàcil. – Ells han pogut perquè ho tenien fàcil i si jo no he pogut no és per res mes que la meva vida ha estat molt més difícil – solen dir. I segurament, en no pocs casos, hom pot estar en l’encert pensant això.

Però si una cosa veig bastant repetida, suposo per allò de només veure el resultat, és la determinació que els ha portat allà. El tenir-ho clar. El fer una aposta coherent amb un mateix. El no deixar-se arrossegar. La permanent búsqueda.

I sabent que molta gent amb la mateixa determinació no sortirà als diaris, i potser ni tant sols tindrà èxit en la seva pròpia missió, un pot barrejar emocions com enveja, admiració i ràbia si ho compara amb la seva quotidianitat.

Suposo que hi haurà qui ho trobarà anecdòtic i pensarà que la seva tranquilita tés suficient per trampejar els dies, però en tot cas, si disposa de blog, ja serà ell o ella qui us explicaria aquesta sensació.

Tot això ve relacionat amb dos flaixos viscuts darrerament.

El primer, va ser una frase que deia: Si creus que no tens cap missió a la teva vida, estàs d’enhorabona, perquè ja en tens una. Trobar-la!

El segon va ser haver de respondre a la pregunta sobre què faria si tingués els recursos (diners) per fer-ho que em fes feliç.

Durant anys no he sabut què respondre a plantejaments tant maximalistes, fins al punt de deixar-m’ho de preguntar assumint que no hi hauria resposta. Sorprenentment, enlloc de buscar una resposta, aquesta va venir a mi.

Una idea de negoci!! Un projecte que no tinc ni idea com desenvolupar. Una idea que no sé si és sostenible econòmicament. Un concepte que, amb variants, ja existeix al “mercat” oferint un producte / servei del estic molt lluny de ser-ne expert. Una bogeria…

Qui sap? Potser en uns anys surto als diaris i tot!

 

mision2

Argumentaris

 

descarga

– No aprovar aquests pressupostos és un acte d’irresponsabilitat, partidista i que no suposa cap millora per a la ciutadania. Son, efectivament, una millora als pressupostos actuals, i els emplaço a que no bloquegin aquestes inversions tant necessàries per la gent que ens escolta.

 – Per molt que ens repetixin la trampa que aquests pressupostos son una millora, en el fons amaguen un esbiaix ideològic on es demostra que vostès governen pels seus votants i s’obliden de la resta. No són els pressupostos de la recuperació sinó tot el contrari. Això ens portarà paràlisi i manca d’inversió. Per tant, ens mantindrem ferms en el vot contrari. 

Un i altre paràgraf venen a ser part de l’argumentari que s’ha escoltat els darrers mesos sobre debats pressupostaris a casa nostra. En el primer, qui governa critica que l’oposició pugui impedir l’aprovació del pressupost anual. En el segon, qui és oposició, manifesta les seves reserves i hi vota en contra.

Qui dels dos és responsable? Qui dels dos és qui impedeix avançar? Als interessos de quina idelogia respòn cada argumentari? I en tant que ens agrada simplificar, qui és el bo i qui és el dolent?

Sense entrar a valorar els pressupostos en qüestió, però sí l’argumentari que ens venen, és bo adonar-se que la resposta, o la no-resposta està en el fet que en funció de si és a la Generalitat o l’Ajuntament, un mateix partit, uns mateixos partits, han usat un o altre argument en funció de si governen o no.

Critiquen allà allò que fan aquí i fan allà allò que critiquen aquí.

I s’ho creuen quan ho diuen. I encara pitjor… hi ha qui s’ho creu quan els escolta.

Menys bufanda, i més ideologia