Per tu, iaio Paco

Val a dir que no vam tenir ocasió de compartir gaire temps. I en el temps que vam compartir, o jo era massa jove o tu eres massa gran. No vam poder trobar el punt just de poder gaudir completament l’un de l’altre. Serà cert allò que diuen, però, que hi ha energies que van més enllà d’allò racional, i segurament també per la influència de la teva filla, que a la vegada és la meva mare, hi ha una part de tu que està present en mi.

Del poc que sé de tu, vas ser un dels combatents que va lluitar durant la Guerra Civil contra l’aixecament militar del dictador. Això va fer que acumulessis diferents ferides la resta de la teva vida.  Vas ser un prisoner als camps de concentració durant dos anys. Vas viure sota permanent sospita fins al punt que sempre que el dictador visitava la ciutat, tu visitaves la presó “per precaució”. Persona amb gran determinació, carácter fort.  Pare de tres fills i tres filles, diria que no parlaves català però vas fer de Catalunya la teva terra.

Tot això va fer que desenvolupessis un carácter potser més amarg quan jo et vaig conéixer. Tu ja rondaves els 80 i deuries estar massa cansat, massa injustament castigat, per seguir o suportar les corredisses d’un nen petit. Curiosament, la que durant la meva infància va ser “l’habitació del iaio paco” va acabar sent la meva habitació d’adolescència.

Els anys posteriors, quan ja no hi eres, també vaig acabar fumant tabac de liar. També vaig afegir el color lila al vermell i el groc per dibuixar la bandera que representava el meu ideal de llibertat i de progrés. A la meva manera, vaig voler també estar al costat del que aquells fills de puta anomenaven “els vençuts” i també, sense la valentía que vas tenir tu, vaig decidir que aquesta lluita fos la meva lluita, fos fins i tot el motor principal de la meva vida. Segurament ni tu ni jo vam voler acceptar una visió monolítica de la història i. com diria l’escriptor, tot i ser vençuts ens vam resistir a ser convençuts.

Una mica de tot això, més enllà de portar el teu cognom, m’ha portat a pensar repetidament que una part de tu està dins meu. I reconec que és una part que sempre m’ha agradat portar.

Difícilment, doncs, podria explicar el perquè dels meus gairebé 20 anys de militància socialista  sense fer referència a tu. Si la meva sang, en tots els seus sentits, és vermella no és per cap altre motiu que és, precisament, la teva.

I per això, sense haver-te conegut, puc imaginar la ràbia, la tristesa, la decepció, que haguessis sentit si els teus companys haguessin negociat la victoria del dictador. Sé que mai haguessis donat peixet a aquells desgraciats de camisa blava.

Resulta, però, que els seus néts avui ja no son dictadors. Intenten fer-nos creure que això de la democràcia i la llibertat és una cosa d’ells (què cínics, eh?). Intenten fer-nos creure que posar en valor el teu record és remoure el passat. Intenten fer-nos creure que la seva visió és la bona, i la nostra és fruit del ressentiment (et sóna, això?)

Lamento dir-te que seguiran dirigint el govern de l’Estat. Ja ho havien fet en els darrers anys, però aquest cop ho han fet amb l’ajuda dels que se suposa que us teníem a vosaltres com a referents. Amb l’ajuda dels que se suposa que serien els teus companys, els meus companys.

Ara els catalans treiem pit perquè ens hem mantingut amb el NO, cosa que manifesta el nostre compromís irrefutable amb el lloc de la batalla que ens toca. Potser, digues-me mal pensat, hem après de l’error que de fer aquí, fa quatre anys, el mateix que ara critiquem que ells fan allà. Mirar a un altre lloc i deixar que la dreta governi.

Només em queda la satisfacció personal, com a premi de consolació, que aquest cop no he contribuit a això de cap manera. Les meves mans no estan tacades.

Perquè segurament vas ser tu qui em va posar en avís de que podria passar. Segurament vas ser tu qui em va començar a plantejar els primers dubtes….

Sort que et vaig fer cas.

I precisament  per fer-te cas, perquè tenies raó… no vull sentir vergonya de portar el meu nom en segons quins carnets. Ja no

.hand-tearing-apart-contract-26229575.jpg

Els independentistes que volen fer un país on està bé que un professor abusi sexualment dels seus alumnes

220px-esglesia_i_convent_de_les_saleses

De les moltes notícies que he llegit, escoltat durant els darrers mesos, n’hi ha una que em toca de prop. En tant que ex – alumne d’una escola on molts dels professors han reconegut haver fet tocaments als seus alumnes, és fàcil qüestionar-se els valors amb què un ha crescut quan molts d’ells venen donats per persones tant menyspreables. Sobretot quan, a més, també ets ex – alumne d’aquests professors.

És fàcil, des de la raó, ser crític amb tot això i descartar-ho, però treure’s de sobre aquesta sensació de brutícia, d’estafa, d’engany no ho és tant. No és sentiment de culpa, ni molt menys. No és ràbia, o no només és això, i si bé diuen que és bo mirar al futur sense llepar-se les ferides del passat, seria un cínic si no hi fes gens de cas.

Més enllà d’això, avui llegeixo als diaris que els grups polítics del Parlament de Catalunya han obligat al Govern personar-se com acusació en aquests casos. Fins ara, argumentaven per no fer-ho que la Fiscalia ja actúa, que els delictes han prescrit, etc. Que sí, que molt diàleg amb les víctimes, molt elaborar protocols perquè no torni a passar (encara que l’escola hagi demostrat que no els va cumplir) però no cal personar-se políticament perquè la justicia ja fa el seu camí.

Curiós, si més no, que aquells que diuen que les lleis no poden limitar la democràcia, que no ens podem amagar en terminología jurídica per evitar afrontar un conflicte polític (consti que estic d’acord amb aquesta afirmació), giren l’argument com un mitjó per evitar afrontar aquest conflicte social, educatiu, ciutadà… ergo polític.

I usant els mateixos silogismes que ells mateixos usen (si no estàs d’acord amb mi no estàs d’acord amb la democràcia, ergo estàs a favor de la dictadura i opressió, ergo etc etc) hom podria afirmar que molts independentistes, els partits que donen suport al Govern, o el mateix Govern està a favor que a les escoles es toqui, es violi, o s’abusi de nens a les seves aules per part dels seus professors.

I, evidentment, seria un disbarat afirmar això. Seria una fal·làcia exagerada, portada a l’extrem que pretén vomitar odi des de la demagògia contra un sector de la societat. Ho seria, i el títol d’aquest article també ho és. És injust, erroni, i mentider.

Per això no m’agrada usar silogismes. Per això no m’agrada que ells els usin.

Així doncs, espero que tothom deixi de fer regles pels altres i excepcions un mateix. Que deixi de fer judicis de valor a partir només de la seva  situació, creença o opinió, perquè a l’igual que l’argumentari d’aquest article, és capciós.

Deixem de buscar la gracieta per explicar les incoherències de l’altre a partir de la nostra certesa.

Dit això, sense generalitzar sobre ningú, m’alegra que el Govern, encara que a contracor, sigui acusació en aquest tema. És massa seriós per banalitzar-ho en terminología de debat polític.

La navalla d’Ockham i el meu avi.

navaja

En igualtat de condicions, l’explicació més senzilla sol ser la més probable (tot i que potser tampoc és la certa) diu aquest plantejament filosòfic de fa uns 800 anys.

I és cert que a mida que anem aprenent, ens anem convertint en especialistes en anar més enllà de la primera impressió. Sempre trobem un perquè, un com, un motiu que pugui explicar qualsevol gir inesperat. Teories, regles de tot tipus que ens permeten explicar, justificar o fins i tot entendre qualsevol entorn per molt canviant que aquest sigui. Sociologia, en diuen alguns.

En tant que hedonistes, però, molts cops caiem en l’error subjectiu de fer teories pels altres i excepcions per nosaltres. Així, allò que és senzill de veure en els altres amb una sola teoria, es veu afectat per milers de teories que expliquin el nostre comportament, encara que sigui exactament igual que aquell que critiquem en l’altre.

Potser per això, com fa poc comentava amb una amiga, de vegades és bo sortir d’un mateix com a subjecte i veure’s des de fora, com a subjecte. Treure’s els condicionants personals per tal de trobar una explicació, potser senzilla, potser incerta, sobre què fem, per què ho fem o fins i tot quines conseqüències té allò que fem en els altres. De vegades, aquest exercici, facilita les conclusions més del que ens pensem.

Uns 720 anys després d’aquesta teoría el meu avi, equivocat o no, va decidir que a partir de llavors la seva vida estaría marcada, i molt, molt més potser del que ell mateix esperava, per una explicació molt senzilla. Va formar part d’un dels bàndols que va combatre a la Guerra Civil. Anys de ferides que el van acompanyar fins al seu darrer alè, de tancaments i treballs forçats, de visites continuades a la presó, de penúries econòmiques i d’una certa amargor en el seu caràcter que jo només trobava explicació en la seva avançada edat quan el vaig conéixer.

Segur que hi havia altres maneres de fer, altres llocs on mirar. Però ell va decidir que allò no estava bé. Que els seus fills (entre ells la meva mare), que els seus néts (entre ells jo) a qui encara no coneixia es mereixien viure en un món millor que el seu. I si per haver de construir aquest futur millor, havia de fer horrible i dur el seu present, així seria. Així va ser.

I estic segur que el motius que van portar a tres anys de Guerra Civil son molts i diversos. Segur que van haver errors estratègics des del bàndol republicà, lluites de poders, interessos que expliquin perquè uns van guanyar i altres vam perdre. Llibres, enciclopèdies, manuals de política, de guerra, d’economia, de psicología, que expliquen amb detall els comportaments d’uns i altres.

Han passat 80 anys i encara pots escoltar anarquistes, nacionalistes, comunistes, socialistes culpant-se entre ells sobre qui va ser el culpable de que aquest país patís una dictadura durant 40 anys. I potser será una visió romántica dels propis antecedents familiars, però no sé si el meu avi era anarquista, comunista o socialista. Ni tan sols m’importa saber-ho. Però va estar on havia d’estar. Davant de qui havia d’estar. Lluitant contra qui havia de lluitar.

I més enllà de tots els articles llegits els darrers dies, dels motius d’uns i altres, de comitès, congressos i votacions, ja hi haurà pensadors, opinadors, politòlegs, estrategues que m’explicaran què va passar i per què al carrer Ferraz  l’1 d’Octubre de 2016. I sé que hi haurà més d’una explicació, sé que no totes elles seran senzilles, i que hi ha molts aspectes a tenir en compte abans de precipitar-se en una conclusió.

Però, seguint els preceptes d’Ockham, el meu cor, el meu avi, la meva sang em diu que em sento en obligació d’estar allà on ell va estar. D’estar davant de qui ell va estar. Lluitant contra els néts d’aquells contra qui ell va lluitar. M’ho deia fa 18 anys i m’ho diu avui.

Segurament vas ser tu, avi, qui em va posar en avís de que això podria passar. Segurament vas ser tu qui em va començar a plantejar els primers dubtes…

Només em queda la satisfacció personal, com a premi de consolació, de no haver contribuit a això de cap manera. De no haver tacat les meves mans amb una traició així. De no haver permès que ningú pugués tacar les meves mans, ni el meu vot, amb una traició així.

Sort que et vaig fer cas. Aquest no hagués estat mai el teu lloc. Tampoc pot ser el meu. Ja no.

 

Serà aquesta? Serà la següent?

Acostuma a sortir de casa ben net. Perfumat.

Li agrada fer-se veure, seduïr, i basa la seva existència en la búsqueda d’aquella que vulgui passar una estona amb ell.

Els anys d’experiència  l’han ensenyat a triar el lloc i el moment més idoni per les seves conquestes. Com passa en aquestes coses, les nits del cap de setmana acostumen a facilitar-ho tot. Hi ha dies, fins i tot, que espera pacientment a altes hores de la matinada i és la desesperació de l’altra qui fa l’esforç de l’aproximació. Conquesta fàcil. Però si ha de seduïr un Dilluns al matí, també ho sap fer. Res és massa complicat per ell.

Sí que és cert que la seva vida és una mica buida. No té excessius problemes en conéixer gent de tot tipus, ni que aquesta gent li demani acompanyar-lo, passar una estona amb ell. Sempre s’acosten a ell amb un somriure i es mostren encantades d’haver-lo trobat, d’haver-lo conegut.

Estones, moments, on ell és passiu. Sempre acaba ella qui tria el moment de finalitzar la trobada. Algun cop, amb les estrangeres, busca algun truc per fer-les allargar una mica més, però aquí tira més d’egoísme que de ganes d’agradar.

És bonic tenir cites, que la gent et demani que l’acompanyis. Que vulgui fer un trajecte de la seva vida amb tu… – sol pensar.

Però per què té la sensació que ell mai tria quin és aquest trajecte?

Per què amb les seves ganes d’agradar, amb la seva necessitat de servir, d’ajudar, es deixa perdre la opció a poder triar?

Per què sempre decideix ella què, quan, on, com i fins quan?

Tombs aquí i allà. Ara amb una. Amb una altra…

Encantat d’haver-te conegut, ha estat un plaer.

Si vols, et dóno el meu telèfon i passo a buscar-te per casa.

Plogui, nevi, sigui de dia, de nit, estaré encantat de tornar-te a veure. Només cal que em truquis.

Però no truquen, mai truquen.

És bonic, mentre dura. Ell busca la manera de fer que el moment sigui bonic. Encara que ell no decideixi res. Encara que ell no sàpiga on es dirigeix. Encara que sàpiga que no hi ha més futur que present. Encara que un cop ella marxi, en breus moments tornarà a buscar algú que s’assegui sobre seu.

Ben net. I perfumat. I torna a començar.

Així d’entretinguda, així de cruel, és la vida d’un taxi.

_DSC0661

Una vida de pilotes

Algú va decidir quan havia de començar el seu trajecte. I va decidir en quina direcció.

Els primers moments de la seva vida van ser bastant senzills. Un camí recte sense interrupcions on avançava a gran velocitat. Tot fluint, com lliscant per la vida, sense sospitar ni per un moment allò que el seu futur l’aguardava.

No va trigar gaire en adonar-se que res tornaria a ser igual. Que la seva vida no tindria res a veure amb aquesta sensació inicial. Buscava el seu lloc però mai el trobava. Quan trobava on recolzar-se, de seguida es veia escopida cap a un altre. Com qui dona pals de cec, la seva vida es va convertir en un estrés constant, rebent cops. De vegades, aquests eren repetits. També hi havia ocasions on aquests s’espaiaven, però va trigar poc a aprendre que els moments de tranquilitat no eren res més que el preludi d’un nou impuls a cop de bufetada cap a un altre lloc on també la rebrien a cops.

La seva existència no tenia cap direcció concreta, i si en tenia, ella no la podia dirigir de cap manera. Algú decidia per sobre d’ella. Ni tant sols ho decidien aquells que havien decidit donar-li vida. Tot estava en mans de l’atzar, del destí. D’aquí cap allà. Bofetada. D’allà cap aquí. Dues bufetades. Així era. Així seguiria sent.

En algun moment, quan s’allunyava dels cops, tenia la sensació que podia tornar al punt d’inici, al, diguem-ne, ventre matern, però de seguida es veia empesa a una nova sèrie de desventures on ella no era res més que un subjecte passiu, que la dirigien d’aquí a allà. D’allà a aquí.

Qui la dirigía? Qui l’empenyia a rebre cops?

Com més cops rebia, més satisfacció veia en la cara dels altres. Satisfacció personal a partir de que ella portés la vida que ells havien pensat per ella, sense que ningú li demanés opinió.

La única manera de deixar de rebre cops era morir, deixar d’existir. Sabia, però, que quan si ella moria no passaria ni un segon a que algú altre agafés el seu relleu. Per tant, procurava mantenir-se dempeus el màxim temps possible, imaginant que, almenys, el seu patiment implicava la felicitat d’algú altre i impedia també el patiment de la seva presumible substituta.  Només això la mantenia viva.

Però això no era vida. Això no es vida. Això, com diria el poeta, és morir lentament. És morir mentre es viu.

Es pot viure de moltes maneres. Amb encerts, errors, i aprenenetatges. Amb cops, amb moments de descontrol. Amb moments on perdem la nostra direcció, amb moments de vertígen per no saber dibuixar un futur ni seguir el camí que ens hi porta.

Però es pot escollir. Estem obligats a escollir, a decidir què volem i què no volem. I quan omplim els nostres dies, les nostres relacions en funció d’això, vivim.

Perquè al contrari de la noia de la història, ningú és una pilota de pinball.

ball-bearings-1297051_960_720.png

Sentit de País, sentit d’Estat

Desitjant ser tant diferents entre sí per acabar sent tant semblants.

Des del moment que molts relats es fan a partir de les enquestes d’opinió, de percentatges, de majories contra minories, de guanyar i/o perdre debats, en definitiva, a partir de la pura aritmètica… el sentit de país, o d’Estat, ha deixat de ser quelcom inqüestionable.

Aquells que deien que la única manera de garantir els drets d’un país, o d’un Estat era tenint totes les eines (vots) possibles, fins i tot insultant o ridiculitzant l’altre s’han trobat darrerament que la caixa d’eines finalment estava més buida d’allò esperat. La gran solució que han plantejat és demanar-li més eines al company del costat, aquell altre a qui el dia abans havien insultat o ridiculitzat. Aquell altre a qui ells mai haguessin deixat ni un cargol.

I així estem avui, sense President allà. Amb un President qüestionat aquí, demanant sentit d’Estat, o sentit de país, a aquells que, per una qüestió de sumes i restes, els donen allò que ells diuen eines de transformació social. Ras i curt, vots.

El mantra on qui governa demana responsabilitat als altres per tirar endavant. La responsabilitat entesa en donar-me la raó (els vots) que jo mai t’he donat, que mai et donaré i si no me’ls dones viurem un món d’incertesa i pobresa per culpa teva, no pas meva.

Així doncs, hem confós el debat sobre models de país, models d’Estat, pel concepte sentit de país, d’Estat.

A partir d’aquesta teoria, hom podria pensar que un servidor és un apàtrida, tota vegada que ni comparteixo el model d’Estat que em proposen allà ni el model de país que em proposen aquí. Allà diran, diuen, que l’únic que aconsegueix la meva actitud és donar suport als d’aquí i els d’aquí diran, diuen, que dono soport als d’allà. I el millor de tot, és que ho exigeixen quan ells mai han donat suport a ningú que no siguin ells mateixos!

El sentit de país, el sentit d’Estat està per sobre de donar, o no, suport a una investidura, uns pressupostos o una qüestió de confiança. La responsabilitat no implica la obligació d’estar d’acord amb els plantejaments d’un altre, sinó també la possibilitat d’estar-hi en desacord. Tenir al cap un model diferent no implica no tenir sentit!

Si el “procés” avança o no, no serà culpa de les CUP. Si el 25 de Desembre hi ha eleccions, no serà culpa del PSOE.

No busqueu culpables de que les coses no es facin quan sou els responsables de que es facin.

Tant diferents que semblen, tant semblants que són!

Imagen1.png

Passar les vacances a casa

Si hi ha quelcom que encara no he fet en unes vacances és agafar la motxilla i marxar ben lluny a descubrir llocs i gent llunyana. Molts països d’Àsia em criden l’atenció, potser per allò del contrast, SudAmèrica, Àfrica i també ciutats europees que encara no he trepitjat. També és cert que aquests viatges els podría fer acompanyat, però diguessim que els plantejaments de viatge ara per ara son més aviat d’una persona.

En contrast, potser com a preparació inconscient d’això, els darrers dos anys sí que he agafat la motxilla per marxar. Llocs propers, alguns per conéixer, com la illa d’Evissa l’any passat, i d’altres coneguts, com del lloc que us vull parlar.

Perquè aquest lloc ja l’havia conegut fa cosa d’un any i mig. Un entorn a partir del qual aprendre diferents aspectes del treball teatral. Aquí en podríeu veure un resum.

Aquest estiu, a més de seguir amb aquest i d’altres exercicis teatrals, l’entorn ha deixat de ser un necessari i facilitador actor secundari i es va convertir en un personatge principal.

He volgut conéixer com cuiden el seu espai. Com no només et reben per fer les tevés activitats sinó també què i com et proposen les seves pròpies. Com son les persones que el cuiden, que el mimen, que el gestionen, i com son les altres persones que el visiten.

Hi vaig anar per tres dies. M’hi vaig quedar quatre. M’hagués volgut quedar més.

Resulta curiós com hi ha llocs, també persones, que fan tant fácil que et sentis a casa. Perquè més enllà de ser cordials, que ho són… Més enllà de cuinar espectacularment, que ho fan… Més enllà de tenir un entorn preciós, que el tenen.. Més enllà de tenir una piscina bucólica, que la tenen… Més enllà de fomentar la col·laboració i el respecte, que ho fomenten… Més enllà que et puguis trobar gent molt interessant compartint amb tu el mateix retir, que t’hi trobes. Més enllà, fins i tot, que tinguis estones mortes on necessites un bon llibre per passar-les, que les tens…

Més enllà de tot això, només veure un cartellet que posa 151-Avinyó a l’autovia de Manresa cap a Vic, quan m’acosto a la Fundació la Plana, jo tinc la sensació de tornar a casa.

Quina sort sentir-se a casa a només una hora del lloc on vius!

laplana