Hi ha una gran frase de Mario Benedetti que diu “Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas“.
La potencia d’aquesta frase recau, al meu entendre, en el fet que aquesta frase podia ser vàlida fa cinquanta anys, pot ser-ho ara i ho serà d’aquí cinquanta anys. I el motiu és fàcil d’entendre… Necessitem respostes. Busquem respostes.
Respostes que ens donguin tranquilitat, que ens ajudin a entendre allò que no entenem o, en definitiva, que ens facin la vida més fàcil. De fet, soc dels que sempre he pensat que Déu no va crear l’home. És l’home que va crear Déu com a resposta a tot allò que no podia entendre.
Volent buscar respostes, i aquí començo a desenvolupar el títol de l’entrada, ens hem acostumat a buscar experts en respostes. Nosaltres mateixos volem ser experts en tenir respostes per tot fins al punt que, avui dia, no ens atrevim a respondre amb un “No ho sé” qualsevol pregunta que ens facin, sigui del tema que sigui.
El dubte està mal vist, ens fa dèbils. Saber-ho ens donar aplom, ens dona seguretat.
Independentment del dubte que se’ns plantegi, sobretot quan es tracta d’analitzar quelcom que ha passat, tenim la necessitat de ser experts. Conec poca gent que no tingui una opinió formada sobre qualsevol fet important que hagi passat, digues-li accident d’avió, digues-li processos sobiranistes, digues-li aparició de nous moviments polítics, digues-li resultats futbolers, digues-li tragèdies a un institut.
Dóna vergonya sentir segons qui parlar, i em refereixo a aquest darrer fet, sobre les causes que poden explicar un fet així. Partim de la necessitat de tenir una opinió. Necessitat d’analitzar i omplir-nos la boca i escupir la bilis que nosaltres creiem totalment encertada, amb una sèrie de recursos retòrics que facin al públic exclamar-se de la nostra inteligència.
– Era evident que això podia passar!
– Com ningú se’n va adonar!
– Però si estava claríssim! No heu vist les seves aficions?
I a partir d’aquí, vinga a desenvolupar teories que donin coherència a la nostra opinió. Vinga a convertir la nostra opinió en veritat. Si aquesta teoria ve del desconeixement, què més dona? Benvinguda retòrica!
Si el Barça guanya o no la Lliga. Si un partit o un altre guanya les eleccions. Si l’economia peta i ens deixa una crisi/estafa que dura anys… Tant és, hem desenvolupat, perquè ens obliguem i obliguem als altres a fer-ho, l’habilitat de poder explicar els motius claríssims que expliquen allò que ha passat i per què ha passat. Només faltaria! Som experts!!
Però què passa, com deia en Mario, quan canvien les preguntes? Què passa quan les preguntes son noves?
Maleïts autoanomenats opinadors, analistes, tertulians i experts… Calleu. Deixeu d’escriure merda. Sigueu humils. Siguem tots humils. M’importa una merda la vostra opinió sobre una desgràcia si no és per prevenir-ne d’altres. M’importa una merda la vostra habilitat retòrica en explicar un diagnòstic a posteriori si no sou capaços d’elaborar un tractament a priori. M’importa una merda la vostra opinió sobre què fan, sobre què fem, si no feu.
No sabem de tot. No podem saber de tot. I sabeu què? No passa res! Deixeu de d’elaborar respostes. No calen. Encara que no us ho creieu, les vostres opinions suposadament tant fonamentades tampoc son tant importants. I feu-vos preguntes. Pregunteu i pregunteu-vos. I de les preguntes, potser treurem respostes. I d’aquestes respostes, en treurem noves preguntes. I feu. No parleu del que fan. Feu!
No sigueu esclaus de la necessitat de tenir opinió. Només us demano que tingueu criteri. I si no sabeu per on començar, deixeu de vomitar sobre alumnes de 13 anys, sobre pares d’alumnes de 13 anys, o sobre professors d’alumnes de 13 anys.
Històries d'un maratonià qualsevol 